Ets lliure de pensar el contrari

Hi ha anuncis bonics, com el d’una marca d’aigua que t’ensenya un paisatge en silenci i et diu: “Que no passi res aquí... és el millor que pot passar”. Un oasi de pau enmig del soroll. Fa pocs dies n’ha aparegut un altre que et fa mirar la pantalla amb una mica més d’atenció de la que habitualment dediques als anuncis. És de cervesa. Acostuma a passar amb els d’aquestes begudes, que tenen una mena de glamur i elaboració més complexa. Qui t’anuncia la cervesa amb una ampolla a la mà és l’actor i director Julio Manrique, i juga a la dualitat d’estar fent l’anunci com si, en realitat, no l’estigués fent. És a dir, és un anunci que consisteix a aparentar que estan en una pausa de gravació de l’espot. Manrique, caminant i mirant a càmera, ens diu als de casa: “Això és un anunci. I els anuncis solen dir el que volem sentir”. Manrique, sense parar de caminar entre càmeres i focus, fa veure que desmunta el discurs clàssic de l’anunciant: “Aquí hauria de dir que amb la nova recepta es recuperen les aromes i els sabors que abans es perdien. També en un anunci hauria de tastar-la, tancar els ulls i dir «Mmmm...», que és molt bona”. Però ell encara no la tasta. La gràcia de l’anunci és que Manrique se situa en un altre suposat nivell de realitat, en què és ell mateix i no l’anunciant qui ens ho diu. Perquè ens entenguem: representa que no ens ho està dient perquè li paguen per fer-ho, sinó que fingeix dir-ho perquè ho pensa de debò. Pel camí li treuen l’americana que porta (es despulla simbòlicament de la disfressa) per quedar-se amb una camisa texana més informal i, tot i que se suposa que ja no està gravant, continua amb l’ampolla a la mà. “Però jo no en faria cas, d’aquest anunci”. Carambola perfecta. L’anunci que es rebat a si mateix perquè, a continuació, sigui l’actor qui et proposi un desafiament: “Jo la tastaria i prendria les meves pròpies conclusions. Ets lliure de pensar el mateix i ets lliure de pensar tot el contrari”. I, tot seguit, Manrique fa el gest de la veritat. És a dir, aquell que ell fingeix fer perquè vol, i no perquè l’estigui anunciant. Aixeca l’ampolla i fa, per voluntat i no perquè li paguin, el “Mmmmm...”

El repicó encara és millor. Aquella veu que tanca tots els anuncis de cervesa, ara no només la sentim sinó que també la veiem. És un altre actor, Pere Arquillué, que davant un micròfon i amb un paisatge extraordinari de Barcelona al darrere, diu el nom de la marca i l’eslògan: “Encara més sabor”. Més enllà de la dèria de les cerveses per parlar de sabor i no de gust, està bé com la marca ha sabut jugar amb dos actors molt nostrats i esborrar la línia que separa la publicitat de la suposada realitat: ensenyant les bambolines, fent trontollar la distinció entre anunci i autenticitat, falsedat i veritat. Molt hàbils tenint en compte que s’anuncia una cervesa sense alcohol, que vindria a ser, també, un succedani d’allò que representa. Una beguda que sembla el que no és. Igual que són actors que fan veure que són ells mateixos.