Lliures per un dia

ACTIUS. Per als que hi eren, l’1 d’Octubre va ser una jornada bonica i memorable. El referèndum va ser un exercici d’empoderament, de sentiment comunitari. Costa trobar pel món imatges de gent tan contenta en el moment d’exercir el vot. Si el balanç el fem en termes polítics, l’1 d’Octubre va ser un moment fundacional, perquè la jornada va ser un punt d’inflexió; una demostració de poder popular, de democràcia sense filtres, de desafiament a l’Estat. L’1 d’Octubre va confirmar independentistes i en va fer de nous. Va convertir l’aparell de l’Estat en una realitat hostil. Va situar Catalunya en l’agenda internacional i va fer mal, molt de mal, a la imatge exterior d’Espanya. I el que és més important, i sovint s’oblida: malgrat els entrebancs de tota mena, el referèndum es va fer i va tenir una participació insòlita. Aquest èxit, salpebrat amb la indignació per les càrregues policials, va fer que dos dies després -el 3 d’octubre- la gentada aturés pràcticament tot el país. Aquell dia, ho admeto, és l’únic en què vaig pensar que la batalla estava guanyada. Jo, com d’altres, vaig ser massa optimista.

PASSIUS. I és que la part negativa de l’1 d’Octubre es deriva, també, del seu èxit. La sensació de victòria va contribuir a autoenganyar-nos, a pensar que només calia aprofitar la inèrcia guanyadora. Molta gent diu que si el dia 3 s’hagués produït un acte de ruptura institucional tot hauria estat diferent (i millor). La decisió del Govern i els ajuntaments, sumada a l’entusiasme popular, faria que Espanya, els poders fàctics i la Unió Europea imploressin diàleg. Puigdemont va preferir esperar, persuadit que Rajoy faria un gest. Però de Madrid només van arribar amenaces, i l’histerisme mediàtic que Ciutadans i el PP es van cuidar d’amplificar. La Unió Europea no va pressionar Espanya (almenys en públic) i els poders fàctics, començant per la Caixa i el Sabadell, van prendre partit anunciant la seva “fugida” per posar-nos la por al cos. Les urnes van quedar derrotades; el coratge dels ferits en els col·legis electorals no serviria per a res. Va quedar clar que el poder no estava en mans del sufragi, sinó -esclar- en mans dels poderosos. La gran massa sobiranista, doncs, no només estava decebuda d’Espanya. També estava decebuda de la democràcia. El trist epíleg del dia 27 va convertir una força multitudinària, tranquil·la i carregada d’il·lusió en una massa de desencantats i tristos ciutadans amb llaços grocs a la solapa. A sobre, l’espanyolisme interior, després de dècades de passivitat i conformisme, va sortir al carrer. Els de l’1 d’Octubre continuem sent més, però els altres ja saben que compten amb bancs, policies, jutges i mitjans de comunicació per plantar cara i impedir el seu gran temor: un referèndum legal i acordat, de resultats indefugibles.

BALANÇ. Hem descobert que, com ja ens va passar el 1640, el 1714 i el 1931, Catalunya no té la força per decidir en solitari el seu futur polític. Avui tenim un avantatge: una massa de gent amb esperit de servei, sentiment col·lectiu i capacitat d’emetre i transmetre informació. A més d’un sac d’arguments que Espanya, més que nosaltres, s’encarrega d’anar omplint dia a dia; un grup de presos i exiliats que ens recorden que, encara que ho volguéssim, no podem anar enrere. I el record d’un dia en què vam votar lliurement, mentre els poderosos, per una vegada, coneixien la impotència.

Sempre recordarem l’1 d’Octubre, perquè qui tasta la llibertat un sol dia l’enyora la resta de la seva vida.