El tram final del Llobregat, una trampa davant de futurs grans aiguats

BarcelonaLa fesomia del riu Llobregat de fa 50 anys i la de l’actual no tenen res a veure. La intensa urbanització ha donat lloc a un riu encaixonat entre grans infraestructures -autopistes i vies de l’AVE- que transcorren a banda i banda, on fa poques dècades hi havia conreus i grans zones inundables quan plovia en excés. Les alteracions que s’han produït es veuen també a la desembocadura, que es va desviar el 2005 amb una obra milionària perquè el port de Barcelona i els polígons industrials poguessin créixer. Tot plegat, no ha estat innocu per al riu i pot no ser-ho per a l’entorn del Llobregat en el futur, segons un estudi del departament d’enginyeria civil i ambiental de la UPC, que analitza els canvis que ha patit el tram entre Martorell i el delta del Llobregat.

Les obres fetes no només han alterat la morfologia del riu fins al punt d’asfixiar-lo, sinó que podrien contribuir en el futur a augmentar el risc d’inundació de les àrees properes davant de crescudes en episodis de pluges molt fortes i sobtades. “Tot això podria tenir implicacions d’aquí uns anys, com un augment del risc d’inundació al Prat de Llobregat”, assegura a l’ARA Carles Ferrer Boix, un dels investigadors que ha dirigit el treball.

D’una banda, a mesura que el riu s’ha anat estretint les últimes dècades perquè hi nasquessin l’AP-7 i l’AVE o l’A-2, els sediments que arrossegava la llera -grava i sorra, sobretot- han anat sent més escassos. Alhora, la nova desembocadura s’ha convertit en una trampa que ha restat força al Llobregat per arrossegar els sediments que troba al seu curs fins al delta. La capacitat de transport de sediments de la desembocadura construïda fa només 15 anys és deu vegades més petita que la que tenia l’antiga l’any 1946, segons l’estudi de la UPC.

En lloc d’arribar a la costa, la sorra i grava que circula pel riu acaba acumulant-se al llit del nou tram desviat, i el canal que es va projectar amb dics alts per protegir ciutats com el Prat i els seus polígons va perdent profunditat, explica el primer autor del treball, Arnau Prats Puntí. La prova d’això és que només quatre anys després de la inauguració de la nova desembocadura, el 2009, es calcula que la llera del Llobregat ja havia pujat prop de mig metre per culpa dels sediments que queden dipositats al fons.

Una obra amb punts febles

Un dels problemes de la nova desembocadura -construida a 2,5 quilòmetres de l’antiga, que avui ha quedat dins del port-és la seva dimensió: “El canal és tan gran que atrapa els sediments”, explica Juan P. Martín Vide, codirector del treball. Que el nou canal per on circula el riu en els tres quilòmetres finals fins al delta sigui més ample afavoreix que les aigües s’encalmin i el riu perdi embranzida per poder arrossegar la sorra més enllà. “Si això segueix passant, la nova llera, que es va dissenyar amb una alçada determinada, ja no serviria, ni evitaria que quan hi hagués una gran crescuda les aigües acabessin sobreeixint”, apunta Prats. “La infraestructura que es va fer no tindrà una vida útil a llarg termini”, augura Martín Vide. L’obra de la nova desembocadura es va acabar el 2005 i va costar 50 milions d’euros.

Els investigadors de la UPC assenyalen que el problema generalitzat en la gestió dels rius ha sigut que sovint es pensa que són mers transportadors d’aigua -per això es treballa tenint molt presents els augments sobtats de cabal- però s’obliden els sediments i la seva funció. En el cas del Llobregat, la nova desembocadura ja ha viscut alguns episodis de pluges fortes, però el canal “encara no s’ha posat a prova davant d’una gran crescuda”, subratllen els autors de l’estudi. De fet, insisteixen que amb les obres fetes hi ha el risc que es pugui tornar a les situacions d’inundacions d’altres temps. La diferència, expliquen, és que si dècades enrere una inundació negava les zones inundables dels marges del Llobregat i els camps de conreu del voltant, avui dia les infraestructures, els polígons i la ciutat del Prat són a primera línia.

Les riuades no són estranyes en els climes mediterranis, com s’ha vist amb la gota freda que ha afectat el País Valencià i Múrcia aquest setembre. Per veure un episodi similar a la zona del Llobregat, recorden els investigadors de la UPC, cal retrocedir al 1971, quan hi va haver una crescuda que va inundar el centre de Cornellà de Llobregat, o bé al 1962, amb les riuades catastròfiques que va patir el Vallès Occidental. Les projeccions per a les properes dècades, a més, auguren que aquests episodis extrems poden ser més habituals pels efectes de l’escalfament del planeta, que podria estar alterant els corrents que regeixen el clima.

Un canvi en les inèrcies

Els investigadors posen damunt la taula una realitat que haurà d’estudiar-se a fons els pròxims anys en futurs projectes. Segurament, si el desviament de la desembocadura del Llobregat es projectés avui, opinen els investigadors, es faria diferent. “Abans les inundacions es gestionaven amb obres, amb dics laterals profunds com els que es van fer al Llobregat, però les noves directrius europees van cap a evitar grans obres de canalització i gestionar les inundacions sent conscients del territori que tenim”, subratlla Ferrer. I què passa amb el que ja està construït? “Mentrestant aquesta és la gran pregunta i el que hauria de preocupar no només al Prat sinó a tothom”, apunta Martín Vide, que afegeix: “Hi hauria dues opcions si en el futur es volgués recuperar la capacitat hidràulica de la canalització: fer més alts els dics per frenar l’aigua si continués pujant el fons de la llera en aquest tram o dragar el sediment que es pogués haver acumulat a la canalització. Aquestes dues opcions servirien per guanyar temps, però de nou aquesta enginyeria seria un pedaç”.

Els autors fan una reflexió sobre la realitat al Llobregat: “Hem construït infraestructures sense fre i les hem rebut amb satisfacció, però ara toca anar cap a la integració i trencar molts anys d’inèrcia”, defensa Ferrer. Els impactes existents són difícils de revertir, encara que hi hagués voluntat de fer-ho assumint els costos econòmics elevats que això tindria, afegeix Martín Vide. Ara bé, recorden que hi ha països que han començat a fer marxa enrere en rius canalitzats i altres infraestructures i a treballar en la restauració del territori.

El retrocés del delta

El delta és un punt crític on observar l’ofec que la construcció d’infraestructures ha provocat al Llobregat. Sense l’aportació de prou sediments al riu, el delta va començar a recular ja molt abans que es desviés la desembocadura. Es pot apreciar amb el far de l’Hospitalet de Llobregat, popularment conegut com la Farola, que a la dècada dels 40 quedava 150 metres terra endins, però que l’any 2000, just abans del desviament, ja era a tocar de la platja. Avui el far emblemàtic de l’antiga platja de l’Hospitalet és a dins del port, entre magatzems industrials.

Avui, al delta del Llobregat, segons Prats, hi concorren el problema global de la part baixa del riu, que ha perdut espai perquè hi nasquessin l’AP-7, l’A-2 o l’AVE, i el problema d’una desembocadura més gran, que acumula els sediments que abans arribaven a la costa. A més, l’espigó per protegir la nova terminal del port envia mar endins la poca sorra que arriba i fa que a les platges n’arribi poquíssima i que s’hagin d’alimentar artificialment.