Lluís Culleré: “És molt dur viure en llibertat”

“Soc de la generació de Félix Rodríguez de la Fuente. Tota la setmana esperava que arribés divendres a la nit per mirar El hombre y la tierra. Em va despertar una passió. Soc de Mollerussa, de casa de pagès. De petit perseguia àligues cuabarrades i anava a veure animals al camp. Per sort ara s’han recuperat. Llavors pagaven 2.000 pessetes per matar les feristeles, guineus, fagines, genetes, llops, voltors i qualsevol tipus de rapinyaire”.

Només ha citat sis noms, i la meitat els he hagut de buscar al diccionari. Una mostra més de fins a quin punt vivim d’esquena a l’entorn. “Van fer la Junta de Extinción de Alimañas a l’època de Franco, per acabar amb tots els depredadors i tenir més caça. Al final s’està demostrant que és al contrari, si no hi ha depredadors s’acaba la caça. Per un excés de preses sense depredador, acaben emmalaltint. No hi ha selecció natural. Ha costat molt que la natura es recuperi”.

Després de començar biologia, va estar-se al Centre de Fauna de Vallcalent, un hospital de fauna salvatge amb projectes de cria en captivitat, on també es fa educació ambiental. Ara és guarda i tècnic de fauna a la reserva natural per a aus estepàries de Mas de Melons, un espai natural representatiu dels ambients agrícoles de secà. “És una mesura compensatòria del canal Segarra-Garrigues. Totes les aus estèpiques d’ambients desèrtics desapareixeran de les 70.000 hectàrees que es reguen. N’hi ha de protegides com el gaig blau, ducs i àligues. Tenim la perdiu de secà, la ganga. De gangues en queden 120 a tot Catalunya, i més de la meitat són aquí, i se n’afavoreix la cria per evitar pèrdua de biodiversitat. La ganga es diu així pel cant. Quan vola fa gang-gang-gang. Com que la seva carn és més bona que la de perdiu, deien que havies trobat una ganga. I si tenies molta sort caçaves una xurra, que en queden menys de deu parelles a tot Catalunya”.

Per conèixer la població d’una espècie o fins i tot escoltar el seu cant, entreu a www.sioc.cat, el servidor d’informació ornitològica de Catalunya. Per a una experiència d’educació ambiental, també a les Planes de Son (Esterri), la granja escola La Manreana (Juneda) o al Parc d’Animals de Molló han adoptat animals que, tot i curats, no poden tornar a l’estat salvatge. “Els que tinc jo a casa són recuperats de falconeria, curats de cria en captivitat, com aquest duc eurasiàtic, el mussol més gran d’Euràsia. Són el millor raticida que hi ha al mercat, però l’ús de raticides fa que ells morin, i en canvi les rates s’hi acostumen”. M’ho explica mentre el seu mussol va girant el cap més de 180 graus. Però per curiositats bèsties, les dels voltors: “La seva alimentació habitual són animals podrits, amb cucs, que fan pudor. Tenen uns àcids gàstrics brutals que maten malalties com la tuberculosi, la pesta porcina o la grip aviària. A l’Índia van perdre el 90% dels voltors per l’aprovació de l’ús del diclofenac en la ramaderia i hi va haver molts rebrots de malalties controlades. Ningú menjava les carronyes. Va haver-hi un boom de rates i gossos assilvestrats. Ara allà ho han revertit, però el diclofenac s’ha introduït aquí”.

També m’ensenya el seu falcó. És l’espècie més ràpida del món. Pot arribar als 300 o 360 km/h baixant en picat. La seva anatomia s’ha utilitzat en aerodinàmica i aviació. “De la fauna salvatge m’apassiona la llibertat. És molt dur viure en llibertat, ho passen malament. No sempre tenen aliment a l’abast, és difícil trobar-ne i evitar que et depredin, és un estrès i no poden ni dormir tranquils. Però van on volen, són autosuficients. Les multinacionals que compren tantes hectàrees, arrasen amb marges, vegetació i tot el que hi ha. El terreny potser és seu però el paisatge i la fauna és de tots. Curar àligues no dona diners però és una obligació de l’ésser humà conservar-les. Cada que vegada s’extingeix una espècie és un dolor molt gran”.