Lluïsa Cunillé, l’enigma més fascinant del teatre català

BarcelonaLluïsa Cunillé és una de les poques autores que es dedica a escriure teatre. A escriure teatre cada dia. A escriure només teatre. "En un país com aquest és una decisió molt dura i només es pot entendre si hi ha un compromís ideològic", havia dit en una entrevista el director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, gran amic seu i còmplice teatral. Aquest fet, insòlit en el panorama teatral català, li ha permès en els últims trenta anys construir un corpus literari voluminós i dens, de mig centenar de peces, que l'ha convertit en una de les autores més prolífiques, més representades (aquí però també a fora: fa un any estrenava Occisió a la Comédie Française) i a la vegada més enigmàtiques del panorama.

A la seva al·lèrgia a les rodes de premsa, als premis, a les entrevistes, a les fotografies, que ja crea una aura de secretisme, s'hi suma que defensa un teatre sense concessions, fascinant, misteriós i obert a moltes interpretacions. Sanchis Sinisterra el titllava d'"opac" pels corrents subterranis que no explicita, mentre que altres estudiosos com Laurent Gallardo consideren que això és un tòpic fals i acosten més la seva literatura a la de Kafka: és realista i comprensible, però oberta a diferents significacions. "El seu teatre no és ni opac ni dogmàtic –escriu Gallardo–: presenta el món com un lloc obert a la significació i sempre defraudat per aquesta significació, de tal manera que el drama no és mai una resposta al misteri de la vida. La seva funció és el dubte davant de la realitat mateixa". Aquest és el compromís ideològic de Cunillé. I per això el seu teatre ha estat objecte de tesis doctorals, simposis i una nova revista (Pausa).

El consens que es tracta d'"un dels autors més importants de la literatura dramàtica catalana", en paraules de Toni Casares, director de la Sala Beckett, ha fet que el Teatre Nacional li dediqués un cicle fa dues temporades per obrir-la al gran públic i ara sigui la Beckett –on va néixer l'autora, als anys 90– qui hi aprofundeixi amb dues estrenes absolutes, diverses lectures i xerrades. Un cicle que de facto culminarà al maig amb l'estrena al Nacional de L'Emperadriu del Paral·lel, que de nou dirigida per Xavier Albertí la convertirà en la primera autora viva que estrena a la Sala Gran.

Una mirada poètica al món

Cunillé ha fet ús de la llibertat creativa que s'ha atorgat i ha utilitzat diferents gèneres i estètiques. La seva obra vira des de l'ús del llenguatge i els seus famosos silencis cap a un teatre més enfocat als personatges i al posicionament moral davant dels fets que consideraríem noticiables i actuals. Ofereix "una mirada al món amb una perspectiva poètica", diu Toni Casares, que la considera "especialment necessària en aquests moments": "És una mirada personal, original, descontaminada d'estereotips i llocs comuns, una mirada valenta que parla de la dificultat de mantenir una posició ètica en un món cada vegada més incomprensible humanament". Crisi, corrupció, explotació del tercer món, són temàtiques que apareixen a les seves obres. Però també els camins cap a la felicitat i la responsabilitat individual, que són els dos temes que tracten les obres que estrena la Beckett.

Albert Arribas dirigeix El jardí, una obra que "obre una infinitat de temes" però que toca de manera explícita la recerca infructuosa de la felicitat: com "les societats modernes s'articulen a partir del pessimisme, que és la forma sensata se comportar-se, i com això posa traves a la felicitat", que implicaria un cert desbordament i descontrol. Això ho plasma a través de dues funcionàries, una categoria que és "la cara mateixa del pessimisme, perquè implica la necessitat de control de la col·lectivitat", apunta Arribas.

Lurdes Barba, que dirigeix Els subornats, també parla del ventall de lectures que pot tenir qualsevol text de Cunillé, i com ella l'ha centrat en els mons que desapareixen, tant físicament (la cabina d'un cinema antic) com moralment. "En un univers en què sembla que trobem excuses per tot, i els polítics van a dormir tan tranquils, quan algú assumeix un acte de responsabilitat i posa a la vista tota la merda que hi ha a sota, ho fa trontollar tot", diu. Per a Toni Casares, el teatre de Cunillé "ofereix l'oportunitat de reflexionar sobre el nostre grau de compromís i responsabilitat en aquest món i la manera com el vivim".