Lluïsa Cunillé en una Nova York deshumanitzada

Barcelona‘Islàndia’ TNC. SALA PETITA 6 D’OCTUBRE

Nova York i Reykjavík són els dos punts cardinals que emmarquen la nova obra de Lluïsa Cunillé, Islàndia. Dos paradigmes tan distanciats físicament i mentalment com units per l’última crisi financera internacional, que va començar als Estats Units i que a Islàndia va suposar la fallida de l’estat. Sobre el rerefons d’aquesta crisi, Cunillé aixeca el relat del viatge d’un noi islandès de 15 anys que deixarà l’illa atlàntica per cercar la seva mare a la ciutat on tot és possible, a l’univers urbà on tot el que existeix es pot trobar. Però el que es trobarà serà un seguit de curiosos personatges que en general el voldran ensarronar, ja sigui demanant-li diners per un increïble invent per fer ploure o directament apropiant-se de les seves escasses pertinences. Gairebé tots ells han sigut víctimes d’aquesta crisi i en conjunt conformen una mena de cort dels miracles digna de la picaresca espanyola i amarg daguerreotip de les víctimes del capitalisme. Cunillé retrata sense estridències la realitat d’una societat individualista, sense sentiments, on l’ambició del diner campa lliurement.

El retrat d’aquests perdedors és el principal atractiu d’un text que es mou en el terreny del fals realisme amarat d’elements fantàstics que cobreixen el viatge d’una pàtina enigmàtica de la qual la caixa blanca, que ningú obrirà i on teòricament hi ha els plànols i la maqueta de la fabulosa màquina per fer ploure, és el millor exemple. Xavier Albertí, director del TNC i de l’espectacle, és el gran valedor de la prolífica i multipremiada Cunillé, i en conseqüència se cenyeix no tan sols a la paraula i a les acotacions sinó també a la fredor que brolla d’ell, de manera que nega la sortida a un humor molt subtil que entenem que sura en la comèdia i que ben segur faria menys feixuga una funció que té un excel·lent repartiment, en què destaquen les creacions de Lurdes Barba, Joan Anguera i Albert Pérez.