Lluís Llach: “Més que finestres d’oportunitat, s’obriran horitzons d’oportunitat”

Des de la tarda de la seva última sessió com a diputat al Parlament, el 27 d’octubre del 2017, què ha fet Lluís Llach?

Vaig deixar passar uns dies, vaig mirar d’entendre la situació, i després vaig anar al Senegal, vaig passar uns mesos flagel·lant-me, fent-me autocrítica, intentant analitzar què havíem fet bé i què malament. Fins i tot vaig vorejar la depressió.

Quina autocrítica et feies?

La primera era que formava part de la direcció de Junts pel Sí, participava en reunions importants i parlava amb una llibertat que vorejava al mateix temps la responsabilitat i la irresponsabilitat, perquè jo no parlava en nom de ningú, però m’atrevia a opinar i a condicionar decisions que després han sigut greus. També dic que en algunes coses, com més passa el temps, més d’acord estic amb el que vam fer.

Per exemple?

El 27-O vam complir el nostre contracte social amb els electors fins a l’últim moment. Els diputats vam votar allò que vam dir que faríem. Em sento orgullós d’haver votat la independència. Quan hi va haver dubtes sobre si l’acabaríem votant puc assegurar que vaig veure llàgrimes entre parlamentaris, tant dels que eren del PDECat com dels d’ERC. Això que de vegades es diu, “Tothom sabia que no s’hi arribaria”, puc desmentir-ho. Però vam posar massa a la primera fila la Carme Forcadell.

En quin sentit?

Hauríem hagut de ser més protectors amb la nostra presidenta. Em sap molt greu que sigui a la presó. Com tots, però és que ella ens va defensar molt com a parlamentaris, es va arriscar molt.

¿No hauries estat d’acord, doncs, que Puigdemont hagués convocat eleccions?

No. Jo era dels que no hi estava d’acord. Les eleccions semblava que ens protegirien de la probable repressió de l’estat espanyol (que crec que n’hi hauria hagut igual) però, en canvi, s’hauria pogut generar una decepció que desmobilitzés l’independentisme durant molts anys.

El contracte social de votar la independència, incloïa fer-la efectiva?

Jo crec que sí.

Aleshores?

El Govern va decidir que no perquè va saber que la repressió seria molt més dura que la de l’1-O i que, per tant, ja no jugàvem amb els nostres drets polítics com a diputats i Govern, sinó que jugàvem amb la seguretat física de la gent. Puc assegurar que eren temences més que fonamentades. I nosaltres ens havíem conjurat obsessivament que de cap manera la responsabilitat dels nostres actes polítics la pagués la gent. Nosaltres sí, la gent no.

En el moment que voteu el 27-O a favor de la independència, sabeu que no la podreu implementar.

Sabem que no la podrem implementar. I el gran silenci que va venir l’endemà es va pensar que era la manera de suavitzar la possible repressió de l’Estat. Excés de paternalisme? Sí, potser vam ser massa sobreprotectors amb la gent. Però era el nostre compromís.

Vist així, quina utilitat va tenir aprovar aquella declaració?

Doncs que jo ja em sento part d’una república proclamada que, tan bon punt es pugui, s’ha d’implementar. Mentre el Parlament no desautoritzi la proclamació (que no ho ha fet), la independència està proclamada. Punt. El nostre compromís és ajudar tant com es pugui des del Govern, exili, presons, des del carrer -on em sembla que hi ha el protagonisme- a implementar-la.

Quan deies que has fet autocrítica, ¿pensaves en la gent que t’anava a escoltar als actes per a Catalunya i que, sentint-te, potser va pensar que la independència estava a tocar?

Quan et dic que vaig vorejar la depressió, és perquè vaig analitzar molt bé què havíem dit en aquelles prèdiques. Recordo que en els últims sis mesos, sobretot, jo sempre acabava dient: “I si l’Estat no s’asseu a negociar aquesta independència en una taula i ens reprimeix, quedareu vosaltres”. Això és el que ha passat. Jo no venia fum, quan anava a dir que estàvem intentant fer el camí.

No anaves de farol

No. No ho accepto, això. Entenc la consellera Ponsatí, que entra al Govern quan se li diu que s’ha de fer el referèndum i que s’haurà de fer responsable d’obrir les escoles i alliberar els directors. Sabia les conseqüències i les va acceptar amb gran coratge. Ara, puc parlar en nom de molts diputats, no anàvem gens de farol. A les altes esferes potser hi havia altres impressions. Jo no en soc testimoni, almenys.

¿Tornaries a dir que el funcionari que no compleixi la llei de transitorietat serà sancionat?

I tant. És que vaig dir: “El funcionari que no compleixi les lleis aprovades al Parlament haurà d’acceptar les seves responsabilitats”. El Parlament serveix per a això, no? Em van dir de tot, però suposo que això ja va amb la feina. ¿Però que els funcionaris han de complir les lleis que marca el Parlament? Per favor.

¿No has volgut continuar a la política?

Se’m va demanar com ho veia, i vaig explicar que si no hi havia una candidatura unitària no em trobava útil com a diputat. El 2015 el meu paper era el d’ajudar gent de partits diferents a visualitzar que érem allà per fer una cosa especial, i em vaig considerar útil. Però en una legislatura on cadascú defensa els seus interessos de partit no m’hi veig, sincerament. El que ara els demanaria és que les tàctiques no fossin estratègia. O sigui, és bo que cadascú cuidi el seu espai polític, però quan hi ha un objectiu tan excepcional com el que tenim seria bo deixar una mica les tàctiques per treballar molt l’estratègia conjunta. La candidatura unitària no caldria si els grups fossin prou generosos per fer una estratègia conjunta.

¿T’has fet de la Crida Nacional per la República?

No. Dependrà d’aquesta transversalitat.

Hi ha Puigdemont i Sànchez, que tota la vida ha sigut d’esquerres. Suficient?

No. Posem les cartes sobre la taula. Avui el lideratge més important que tenim, per a mi, és el del senyor Puigdemont. Les eleccions del 21-D les va guanya un líder, no un partit. Què passa ara? Puigdemont té la possibilitat d’actuar, etc. ERC té un lideratge fortíssim també amb el senyor Junqueras, però és a la presó i no pot materialitzar el lideratge. Tot plegat és difícil. Crec que la gent els obligarà a un acord. En aquests mesos que vindran els despatxos seran importants com sempre, però qui tindrà la paraula és la gent.

De quina manera?

Més que finestres d’oportunitat, s’obriran horitzons d’oportunitat. No tinc gaire fe en el Pedro Sánchez i el PSOE, perquè són elements fonamentals de l’Estat del 78 que no només no l’han reformat sinó que a més a més han permès la seva perversió fins a extrems inaudits. Ara bé, el canvi d’opinió pública que hi ha hagut a Europa pels presos i exiliats té un valor molt important. A Alemanya, per exemple. És l’acte notarial de la mesura democràtica de l’estat espanyol. Em sembla que tindrem oportunitats. Si la gent ho vol, això sí que és important.

Això vol dir pressió al carrer?

Segur. Seguríssim. Serà fonamental, quan hi hagi els aniversaris, quan hi hagi els judicis...Dubtaria més de la voluntat de la gent si el 21-D hagués votat diferent, perquè hi havia condicions per al desencís. Per això soc optimista, en contra del que pensa molta gent. El que sento, i veig amb dades d’enquestes, fins i tot, és que la gent no rebaixa la seva convicció que hem d’anar per aquest camí.

¿Ara et planteges viure la major part de l’any al Senegal?

Almenys sis mesos, sí. Hi tinc un espai on puc escriure i viure, amb perdó, sense ser Lluís Llach. Al novembre inaugurarem una aula informàtica amb 40 ordinadors que la Universitat de Lleida i la de les Balears ens han donat. Seguim mantenint una biblioteca que és la joia de la corona, que a mi m’emociona cada dia que hi vaig. A banda, tinc molta solitud, i potser la necessito per viure la vellesa d’una altra manera. Jo no la volia viure dalt dels escenaris, i crec que tenia raó. He fracassat amb no ser Lluís Llach, i això que jo era un repel·lent i el que em proposava m’anava sortint, però amb l’entrada a la política va ser un desastre. Ho he d’assumir i ja està.

¿Aquesta solitud que dius que necessites és perquè tota la vida t’has sentit envoltat de multituds?

Ara anem per un racó de la conversa que m’apassiona. La comunicació parteix d’espais interiors molt íntims. No vaig fer mai una cançó per al públic. Quan componia, no pensava que el que feia seria una cançó que la gent aplaudiria. Obeïa més una insatisfacció interior que era sempre contradir, buscar nous espais. Potser per timidesa (que ja soc un expert a dissimular) la solitud no m’espanta gens. M’avorreixo molt bé.

¿En l’escriptura hi aboques també insatisfaccions?

Suposo que sí. Crec que l’ésser humà té cantons irracionals insatisfets. Tots nosaltres hem projectat com havia de ser la nostra vida i tot això conviu amb fantasmes interiors, irracionals, que no hem sabut explicar mai. Si ara em preguntes per què vaig parlar com un vell als 21 anys en una cançó quan dic que la vida em durà a la platja dels morts, ni idea. La música m’ha servit per tirar els fantasmes cap enfora.

O sigui que durant molts anys has tingut necessitat de volar i ara no.

Potser sí. Veig que vaig al punt zero i això és molt important. La nostra cultura no ens educa per anar al punt zero. Naixem i tot és alegria, i quan tornem ni tan sols és tristesa. És amagatall. I trobo que anar al punt zero és fantàstic. És on l’ésser humà ha de reconèixer-se en la seva dimensió maca i lletja, ha de saber plegar veles, saber entendre allò que deia Machado: “ lo nuestro es pasar ”. Això costa i ho voldria fer des de la serenor d’adaptar-me a la vellesa. És el gran truc. Entendre que el final forma part de la vida. M’agradaria poder aprendre fins a l’últim moment i puf!, saber partir.

Quan estàs en silenci amb tu mateix, ¿sents els crits de fa 40 anys als teus concerts?

No hi penso mai. L’única cosa que sé és el privilegi que he tingut de poder viure aquests moments. La felicitat, per a mi, era una altra cosa. L’èxit no m’ha fet feliç.

Era fer la cançó.

Això sí. Acabar-la. Plorar amb el Miquel Martí i Pol quan ens sortia una lletra amb el Porrera. Compartir. El dia que inaugures la biblioteca i venen els nens. Felicitat és això.

Diria que aquesta entrevista ha arribat al seu punt zero.

Què dius? Jo sortiré caminant.

Sí, l’entrevista es mor, però ell es queda.

El Capri va fer molt de mal (riu).