'Una llum dura. Sense compassió'
Aquest títol anuncia l'exposició sobre fotografia obrera que es pot veure al Reina Sofia de Madrid. El període triat abasta del 1926 al 1939, un parèntesi que deixa en suspensió un període anterior, iniciat -sense fer soroll- el 1908 per Robert Walser al llibre Jacob von Gunten , i que, als anys 50, reprengué Roberto Rosellini al film Europa 51 . El parèntesi plana com un ombra sobre l'exposició, anunciant irònicament i silenciosament l'altra modernitat que compartirà el segle XX: la que opta pel mutisme.
La fotografia obrera és un relat de la classe proletària, amb ADN marxista. És una fotografia amb finalitat publicitària, i la publicitat ha de ser imaginativa si vol resultar eficaç. Per un cantó, per engrescar el conjunt de la societat, mira de transmetre el progrés que tot ho renovella: les òptiques de les càmeres s'expressen eufòriques, inventen torrentades d'enquadraments que, estèticament, deixen constància de la imparable construcció del nou món. Les imatges esdevenen música. Les boques copsades cridant o cantant, el pas compacte de la massa i les sirenes dels trens esdevenen el so de la imatge. Tothom pot ser artista, diu la consigna, car tothom és capaç de fer una fotografia: és la màquina, i no els pinzells, la inventora de la modernitat!
L'altre vessant de la voluntat publicitària d'aquesta fotografia té com a objectiu encongir el cor dels benpensants, afeblir-lo. Per això ens fa viure la misèria camperola, però no tant la misèria espiritual que es deriva de l'esclat industrial, perquè justament això justifica el progrés (un cost que ja denuncià, premonitòriament, Herman Melville). Mostrar la misèria rural és una manera d'agafar el burgès pel coll, doblegar-lo fins a fer-li sentir pietat, compassió, un sentiment que el revolucionari ha foragitat definitivament del seu cor. Si és cert que la fotografia obrera mira de construir el relat de la classe treballadora, tampoc no cal amagar que la classe treballadora cova el desig secret de deixar de ser proletària com més aviat millor.
Dels centenars de fotografies magnífiques que hi són exposades, en destaco tres: Mans , de Karel Hájek (1935), una mà-presència que no fa publicitat de res, que mostra un saber conquerit a cops, sense voluntat d'acusar, com un tresor; Treballador mort per trets feixistes , una foto de Gustav Garz (1932), un rostre pacífic, beatífic, d'un treballador assassinat: heroisme silenciós projectat cap al futur, i Primeres vacances pagades , de Cartier-Bresson (1938-46), una miniatura fotogràfica que traspua una certa desolació. Hom hi palpa l'avorriment, el desencant pels guanys assolits, com si tota la gamma de grisos que positivitza la imatge digués: "Aquesta és la llibertat que volíem?"
AJacob von Gunten , Walser va intuir quina seria la batalla real del segle XX. Veié que a dreta i esquerra hi naixien poders que ens necessitaven com a esclaus per poder subsistir. Servint-se de la paraula llibertat, aquells poders maldarien per robar-nos l'ànima. Com podíem combatre'ls? Esdevenint no-res! Pot ser cobejat el no-res, un no-res que ens preservi l'ànima, despullat de resentiments? Walser escriu: "Un zero. Jo, un individu aïllat, sóc només un zero. I ara, fora vida pensarosa! Me'n vaig al desert. Vull veure si, a l'erm, s'hi pot viure també, i respirar, i ésser, i voler i fer coses bones de tot cor, i dormir a la nit, i somniar. Bah! Ara no vull pensar en res més. Ni tan sols en Déu? No! Déu serà en mi. Quina falta em fa pensar-hi? Déu acompanya els irreflexius".
Aquest final és també el que Rosellini apunta a la fi d' Europa 51 . La protagonista del film, una senyora burgesa turmentada pel suïcidi del seu fill, cerca resposta al seu dolor fent un periple pels estaments institucionals que s'ofereixen com a bàlsam tranquil·litzador. En vista de la insensibilitat de tots plegats, resta muda per sempre. És gràcies a aquest mutisme que estableix una comunicació íntima i eficaç amb la comunitat sofrent. L'art només és art si s'adreça a l'ànima dels individus. "La societat s'ha de protegir de les utopies que plantegen els artistes", rebla el poeta W.H. Auden.
