La Lluna

El 21 de juliol del 1969 a la tarda passejava per la Moixina d’Olot. Una senyora una mica gran, amb els ulls encara embotits d’haver dormit poc, em va dir: “¿Vostè que és persona de lletra també s’ho creu?” La desconfiança de la gent aferrada a la terra cap als poderosos i tot allò que sembla trencar l’ordre natural de les coses la tenia profundament alterada. Amb el cap no parava de dir que no.

De fet, la incredulitat i el morbo (a veure si acabava en fiasco tot plegat) segur que habitaven en molts dels que vàrem fer nit blanca per viure un espectacle amb vocació d’esdeveniment global. No era l’única motivació: la idea de progrés encara tenia sentit, malgrat que entre el 1950 (Guerra de Corea) i el 1962 (Cuba) s’havien viscut els moments de més alt risc de guerra atòmica. Era, a més, un esdeveniment geopolític de primer ordre. La guerra espacial com a espectacle públic de la confrontació entre l’URSS i els EUA. Els americans havien accelerat l’arribada a la Lluna perquè no haurien pogut suportar una nova humiliació (Gagarin havia estat el primer home a l’espai exterior).

A tot això calia afegir-hi el factor principal: l’antropològic. Tornava el descobriment d’un Nou Món, però ara fora de la Terra, és a dir, trencant les barreres que semblaven insuperables i alimentant al mateix temps les eternes fantasies sobre els visitants -temps d’ovnis- que ens amenaçaven des de fora. La idea de límits semblava que saltava pels aires. I sobre l’experiència tecnològica volaven les fabulacions místiques i les fantasies. Un desbordament del nostre espai. Un gol en el matx estel·lar de la Guerra Freda.

Han passat molts anys i no s’ha tornat a la Lluna, prova que no era una aventura necessària sinó política. No és casual que ara, que s’obre una nova lluita per l’hegemonia, el viatge torni a l’agenda de les potències. Però el que em segueix sorprenent és que encara hi hagi molta gent que, com la dona de la Moixina, no s’ho vulgui creure. Prova d’una virtut i un defecte dels humans: la desconfiança (que ben jugada evita combregar amb rodes de molí) i una passió malaltissa i irrefrenable per les teories conspiratives, reflex de la mandra mental per pensar i afrontar la realitat.