Lluny dels torracollons

Sempre he estat de plaers fungibles. De posseir momentàniament. Una cançó, que s’acabarà. Un acoblament sexual, que s’acabarà. Una ampolla de vi, que s’acabarà. Una truita de faves i menta de la meva sogra, que s’acabarà. Els llibres.

Pot haver-hi algú a qui no li agradi llegir, d’acord, però de ficció sí que en vol. Per tant, el que no vol és el format, que li costa. I li costa perquè no hi està avesat. Us ho dic jo que faig dues coses que costen molt, fins que t’hi acostumes. Escriure (per tant, llegir) i córrer. No hi ha ningú que no en vulgui ni que sigui una micona, de ficció. En una sèrie, en un anunci, en una relació amorosa, en un programa de ràdio, també hi ha escriptors. Tots els nens del món han volgut un conte. Tots els grans del món hem volgut una història.

Els catalans celebrem un dia especial per als llibres i les roses. Els escriptors firmem llibres als lectors (i ara, últimament ens hi fem selfies ). Hi ha cues i cues de gent que compra llibres i roses. Els guiris al·lucinen i, no ens enganyem, nosaltres al·lucinaríem molt si veiéssim això en un altre país. A mi m’agrada aquesta unió de flors i llibres, perquè les meves dues escriptores preferides (Rodoreda i Parker) tenien molt en compte la civilitat de les flors a les novel·les i els contes.

No és un Sant Jordi com els altres, i la prova és un dels llibres que aquest dimarts es vendran: Estimats Lluc i Joana, els contes que Oriol Junqueras va escriure als seus dos fills des de la presó. L’alegria té una capa de pols. Però sortim al carrer i comprem, sentim-nos especials, que ho som. Passem per davant de les paradetes dels paracaigudistes i somriguem quan ens expliquin Josep Pla (l’únic català que fan veure que llegeixen; cap més) i quan proposin (com si no haguessin existit les cartes al director de La Vanguardia dels 80) que “la diada hauria de ser el dia de Sant Jordi i no l’11 de setembre”. Bon Sant Jordi, lluny dels torracollons.