La lògica de la serp / L’impertèrrit impertorbable

La lògica de la serp

En moltes entrevistes de feina s’ha posat de moda una pregunta: com t’imagines d’aquí cinc anys? Es tracta d’endevinar les ambicions del candidat i la seva capacitat per imaginar horitzons. En canvi, no ens pregunten mai: què feies fa cinc anys? El març del 2013, per exemple, el cardenal Jorge Bergoglio es convertia en el primer papa argentí. Sembla que era ahir que Benet XVI, que figurava que era a l’última pregunta, es retirava a Castel Gandolfo i deixava pas al pontificat de Francesc. No tinc res en contra de monjos, mossens i papes, però, per dir-ho ras i curt, com ja li passava al meu pare, tinc més bona relació amb l’amo de l’empresa que amb els seus comercials. Per parlar amb Déu no em calen intermediaris.

Després de cinc anys, a aquest Sant Pare li reconec la voluntat de posar-se al costat dels més necessitats i de topar, com els seus antecessors, amb la carcúndia vaticana. Sobretot, però, em fascina la capacitat que té per fer frases que arriben i s’entenen. Les comparacions li funcionen molt bé. A les monges, per exemple, els demana que “no siguin tafaneres, que és com ser terrorista”. O quan compara les fake news amb el dimoni: “Cal desemmascarar la lògica de la serp que fan servir els difusors de falses notícies, que es camuflen per mossegar en qualsevol lloc i moment”. La millor, però, la va dir al missatge de Cap d’Any davant la cúria, per demostrar la seva impotència a l’hora de fer els canvis que caldrien: “Netejar el Vaticà és com netejar l’esfinx d’Egipte amb un raspall de dents”. Té raó. No s’acaba mai.

L’impertèrrit impertorbable

Fa cinc anys, el rei era príncep d’Astúries i de Girona. Artur Mas era president de la Generalitat. CiU tenia 50 diputats al Parlament. Oriol Junqueras era el cap de l’oposició, amb 21 escons. Ciutadans era tot just la sisena força a Catalunya, amb 250.000 vots. La CUP, amb tres diputats, es feia visible pel carisma de David Fernàndez. Ada Colau, com a membre de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, va ser al Congrés per presentar una iniciativa legislativa popular per l’habitatge digne. Xavi Trias era l’alcalde de Barcelona, García Albiol de Badalona, Puigdemont de Girona i Roger Torrent de Sarrià de Ter. Muriel Casals presidia Òmnium Cultural. Carme Forcadell celebrava el primer aniversari de l’ANC. Manel Fuentes presentava El matí de Catalunya Ràdio. Josep Cuní i Pilar Rahola feien tàndem als vespres de 8TV. Duran i Lleida feia retrets al ministre Fernández Díaz pels dubtosos papers de la UDEF que havien alterat els resultats de les eleccions. Pérez Rubalcaba prometia fer ajustaments al PSOE per evitar les descoordinacions d’un partit en ebullició. Al PSC manava Pere Navarro. El líder del partit -no és un oxímoron, ni vol ser cap broma- defensava que Daniel Fernández, el secretari d’organització investigat per tràfic d’influències, continués com a diputat perquè ser “imputat no vol dir ser culpable”. Tito Vilanova es recuperava a Nova York, Roura feia d’entrenador i Puyol en tenia per sis setmanes per una artroscòpia de genoll. Us hi heu fixat? Cinc anys després ningú és allà on era. Una sola excepció, impertorbable: M. Rajoy.