19/12/2019

Famílies felices

Cada casa és un món, constatació freqüent en les vetllades nadalenques. Les dinàmiques familiars estan poc reglades, ja que la sang i l’afecte fan lligams estrets que faciliten el control mutu i la resolució pacífica dels conflictes. Tenim un marc legal general, que regula a grans trets els drets i obligacions dels seus membres, i l’opció de subscriure pactes previs (els tradicionals capítols matrimonials) per si van mal dades; però la conducta esperada se’ns transmet amb allò que sentim i veiem en el dia a dia. Els refranys i els proverbis ens ajuden a transmetre principis i valors i a consolidar el sistema de creences, en absència de normes escrites. Delaten des dels orígens rurals o l’extracció social al guirigall de llengües. Fins i tot els biaixos de cada univers domèstic, ja que la formulació d’una mateixa idea en positiu ("Cada olleta té la seva tapadoreta") o en negatiu ("Siempre hay un roto para un descosido" o "Tot forat té el seu pedaç") diu molt de la gestió de les emocions sota un mateix sostre i de les sensibilitats diverses que hi conviuen. Resulta curiós, per exemple, comprovar com no tots els germans recorden les mateixes dites. El meu model de criança –sent orfe de pare, amb tres germans grans– va ser d’autogestió ("Tot fent-ho se n'aprèn", em solien dir), amb poca intervenció de l’autoritat. "Qui tingui més coneixement que se’n valgui" era una apel·lació habitual al seny i la contenció individual; ben lluny dels mantres autoritaris, usuals en altres llars, derivats del control econòmic ("Qui paga, mana") o del domini masculí ("Cuando seas padre comerás huevo"). Si ens parem a pensar quines d’aquestes sentències casolanes sentíem en la nostra infantesa i repassem en quin context les reproduïm quan som adults es fàcil tenir sorpreses; es tracta de fórmules interioritzades que escapen, en bona part, al raonament conscient i expressen pensaments automàtics.

Us recomano la juguesca, a casa i a la feina. La lògica dels ecosistemes, domèstic i professional, no difereix gaire. Jared Diamond a Guns, germs and steel (Pistoles, gèrmens i acer), premi Pulitzer 1998, aprofita la mítica arrancada d’Anna Karènina –"Les famílies felices s’assemblen, les dissortades ho són cadascuna a la seva manera"– per explicar les condicions per les quals certes espècies animals han estat domesticades mentre que d’altres, aparentment aptes, no s’han sotmès al designi humà. N’hi ha prou que falli un dels elements de l’equació –dieta, ritme de creixement, hàbits reproductius i altres característiques diferenciades en l'organització social, en aquest cas– perquè la relació es faci impossible o perquè fracassi la convivència harmònica. La tesi no només ajuda a predir la felicitat conjugal sinó també a comprendre millor tota comunitat disfuncional o desestructurada o qualsevol iniciativa en què l’èxit o el fracàs sembla arbitrari i resulta desconcertant, quan simplement depèn d’una multiplicitat de factors.

Cargando
No hay anuncios

En una conversa amb expertes en ètica aplicada a les organitzacions vam constatar, amb perplexitat, com l’anàlisi de les dites utilitzades quotidianament pel personal de qualsevol empresa o institució pot reflectir, de manera genuïna, anomalies del sistema sovint no detectades. El que se’n diu com es fan les coses en aquella casa. Alguns exemples: "Qui dia passa, any empeny" fa referència a la desmotivació del personal; "Qui no té feina, el gat pentina" ens alerta sobre la distribució de la càrrega de treball; "Reunión de pastores, oveja muerta" ens remet a la gestió de les crisis i als dèficits de comunicació interna; "Els draps bruts es renten a casa" expressa una feble cultura de la denúncia; "Donde hay patrón, no manda marinero" ("On l’amo parla, el mosso calla" en seria l’equivalent) reforça el principi de jerarquia, mentre que "Que cada palo aguante su vela" ("Que cadascú carregui el seu mort", en versió catalana) apel·la a la responsabilització individual. La dificultat de centrar adequadament una anàlisi sol fer-se palesa al·ludint als "arbres que no deixen veure el bosc" o als necis que "miren el dit mentre el savi assenyala la lluna".

L’anàlisi de determinats riscos empresarials, entre els quals els de naturalesa criminal, no és una qüestió trivial. Amb la reforma del Codi Penal del 2010 (amb successives adaptacions) es trenca la tradició continental que les societats no poden delinquir (societas delinquere non potest). Al mateix temps es preveu que es puguin deslliurar d’aquesta responsabilitat, amb exempció o atenuació de la pena imposada, si acrediten una política proactiva de vigilància i supervisió. L’autodiagnosi, però, sol centrar-se en indicadors i documents formals que no proporcionen prou informació sobre quines són les pràctiques reals induïdes, beneïdes o tolerades en aquella entitat. Alguns flamants sistemes de compliance –com se solen anomenar els programes de prevenció i gestió de riscos, importats del món anglosaxó– poden ser poc congruents amb l’autèntica política desplegada per la companyia i la cultura ètica que traspua. Quan la discordança es produeix entre la conducta de la cúpula i la de la tropa, la incoherència es torna cinisme. "Feta la llei, feta la trampa". Em pregunto quines frases fetes sovintegen als consells d’administració d’algunes famiglias, corporacions i entitats financeres. "Clau d’or obre qualsevol pany?" Penso en el BBVA o en Iberdrola, en què l’alta direcció malda per desfer-se de qualsevol culpa en la contractació del comissari Villarejo per espiar competidors, encolomant el mort en exclusiva als responsables de seguretat. "Qui la fa, la paga?" La factura social de la impunitat que sovinteja, al més alt nivell, és la desconfiança generalitzada. En paraules de Joan Fuster, mestre de l’aforisme: "No us feu il·lusions, el poder canvia de mans, però rarament vacil·la". Una veritat incòmoda, tant a pagès ("De moliner mudaràs i de lladre no t'escaparàs") com a Palau ("Els reis cauen, però els regnats continuen").