Els psicòpates de la política i l'empresa

He conegut uns quants psicòpates durant la meva vida professional. Alguns a la presó, inclòs el clàssic i gèlid assassí en sèrie. D’altres, plenament integrats, exitosos fins i tot: mai no havien topat amb la justícia, però eren igualment despietats.

Com a constructe psicològic, la psicopatia ha tingut històricament matisos moralistes –associada a la depravació moral, a la possessió demoníaca o la bruixeria– o biològics, com una mena d’atavisme congènit. Més recentment es lliga a la conducta antisocial. No es concep com una patologia mental, sinó com un conjunt de símptomes en què les facultats cognitives i volitives romanen intactes. Els psicòpates no són “bojos”, saben el que fan i volen fer-ho. Incapaços de sentir emocions de manera genuïna, l’egocentrisme els priva de posar-se en el lloc dels altres i experimentar culpa, penediment o remordiment pels greuges que els ocasionen. La manca d’empatia cap al dolor aliè ajuda a ignorar la humanitat de l’altre, algú que sent i que pateix.

Tradicionalment s’ha associat psicopatia i criminalitat, malgrat que molts delinqüents comuns no tenen cap dèficit emocional que els faci insensibles, mentre que autèntics psicòpates passen desapercebuts. El retrat robot fet pel psiquiatre Hervey M. Cleckley ens mostra un subjecte aparentment innocent, potser encisador, inclement, a voltes impulsiu i violent; el més perillós dels criminals, el més depredador dels polítics i el negociador amb menys escrúpols. El psicòleg canadenc Robert D. Hare va desenvolupar una checklist com a instrument d’avaluació en l’àmbit penitenciari, però ja albirava que si no pogués estudiar l’univers carcerari triaria com a entorn idoni la Borsa de Vancouver. La seva obra Snakes in suits [Serps amb vestit jaqueta] va fer néixer el tòpic dels psicòpates corporatius. Estudis posteriors d’investigadors de la Universitat de Bond n’ofereixen constatació empírica i situen la presència de trets psicopàtics entre els directius d’empresa en 1 de cada 5, fins al punt que el percentatge respecte a la població mundial (al voltant de l’1%) es multiplicaria per vint.

La troballa confirma el rànquing de les professions amb més proporció de psicòpates –ideat pel psicòleg investigador a Oxford, Kevin Dutton, el 2011–, encapçalat per alts directius, advocats i figures de la comunicació (TV/ràdio), propensos a sentir-se el centre del món. Són àmbits que poden barrejar-se i, sovint, confluir en la política com a destinació natural dels que aspiren al poder. En un estudi més recent empra una eina psicomètrica estàndard per determinar el nivell de psicopatia de personatges històrics. Trump, que fa podi, concita consensos sobre el seu capteniment antisocial. La seva neboda, psicòloga clínica, excava en les disfuncions familiars i el descriu com un narcisista perillós al llibre Too much and never enough: How my family created the world's most dangerous man [Massa, però mai prou: com la meva família va crear l'home més perillós del món] i Noam Chomsky el titlla de megalòman sociòpata. No es tracta només de trets individuals ni és casual que aquest tarannà proliferi en segons quin entorn. Segons Dutton, aquests perfils es veuen recompensats en el sistema capitalista, especialment de darrera fornada. La combinació fatal de comportaments expeditius (orientació a resultats, ambició desmesurada) i subtils (capacitat de manipulació, intrusió, simulació), sense cap sedàs o ponderació ètica, obté un rèdit immediat. Hi ha contextos que afavoreixen les pràctiques ferotges dels màsters de l’univers i premien lideratges perversos. Enron, la companyia texana de transport de gas, fou lloada per les escoles de negoci com un model d’innovació fins que el frau comptable massiu, orquestrat pel director financer, la va dur a la fallida. El magnat de les comunicacions Robert Maxwell, icona del despotisme del quart poder, també va conduir al col·lapse el seu imperi mediàtic en una espiral killer que es va demostrar suïcida. Em temo que aquest model agressiu de direcció executiva s’ha qüestionat més pel seu fracàs que per la seva vilesa. Les enquestes sobre integritat en els negocis de la consultora EY demostren com els directius, especialment els espanyols, són molt permissius a l’hora de justificar activitats il·legals i corruptes, de tota mena, per complir els objectius i protegir el negoci.

Entre les veus dissidents n’hi ha d’insòlites, que s’alcen des de dins del sistema. Tim Bray, vicepresident d’Amazon, ha renunciat al càrrec en plena pandèmia, consternat per les represàlies de l’empresa contra treballadors, sobretot personal de magatzem, que protestaven per la manca de mesures de seguretat contra el virus. Considera que acomiadar qui denuncia aquestes polítiques miserables no és un efecte col·lateral de les forces macroeconòmiques ni res intrínsec al funcionament dels mercats lliures, sinó la prova d’una “vena de toxicitat” que recorre la cultura de les empreses; un verí que aquest prestigiós enginyer, pare del llenguatge HTML, defuig consumir i servir. Amazon no sembla tenir-ne prou amb l’increment sense precedents del seu negoci arran del confinament, que ha liquidat gran part de la competència. L’altra cara, indestriable de l’acumulació insaciable i compulsiva, és l’exclusió fatal. Resulta fàcil escombrar vides improductives, intercanviables, inútils. Per a Bray, no és coincidència que es triï com a cap de turc dones i persones racialitzades, sinó una estratègia per escampar la por. El fet que els treballadors siguin cada cop més febles i s’hagin d’enfrontar al mal o a l’atur (que als EUA sol anar lligat a la pèrdua d’assegurança mèdica) permet a les empreses tractar-los “com a brossa”. Qualsevol acció plausible contra aquesta deriva implacable passa per augmentar la seva força col·lectiva. Al final, conclou, “tot és una qüestió d’equilibri de poder”. Una consciència que travessa qualsevol moviment contra l’abús, des de la Il·lustració al black power: només el poder atura el poder.