Sortir del pou
El hoyo, la pel·lícula que arrasa a Netflix en temps de confinament, és una distopia sobre una presó vertical amb centenars de nivells. Els confinats en aquest infern s’alimenten a través d’una plataforma central, carregada de menjar; el drama és que els de baix només reben les restes, cada cop més minses, que deixen els de dalt. El sistema fomenta l’individualisme fins a l’absurd, ja que l’assignació de nivells és aleatòria i temporal; tothom s’aboca, en un moment o altre, a la disjuntiva de morir o matar. La faula de Gaztelu-Urrutia fa obvi com “tots som egoistes, però n’hi ha d’altres que són més egoistes, i els fem servir d’excusa”. També desvela com en els humans hi conviuen l’altruisme i la cobdícia, la innocència i la crueltat.
Quan fem èmfasi en l’ambigua condició individual costa més afrontar els dilemes d’acció col·lectiva, aquells escenaris quotidians en què cadascú adequa la seva conducta a la conducta esperada de la resta. Són el contrari de la solidaritat espontània, l’impuls d’abnegació que és ingenu esperar de la immensa majoria. Hi ha un element molt útil per superar el bloqueig i avançar cap a una solució conjunta: la informació. En la ficció, els captius ignoren quants nivells té el presidi, la qual cosa dificulta qualsevol estratègia de resistència i cooperació. Així mateix, la manca de contacte interpersonal –forçada per l’arquitectura de cubicles perpendiculars– inhibeix tot vincle de confiança, el nucli de l’anomenat capital social. L’atmosfera viscosa d’El hoyo, mirall d’una societat caníbal, em transporta a una altra pel·lícula, La estrategia del caracol. Una utopia sobre la lluita, aparentment perduda, contra la especulació i la cobdícia; un miracle d’humanitat en condicions d’extrema precarietat.
Les possibilitats de revertir la injustícia no descansen, només, en el potencial dels individus, sinó en les eines d’acció comunitària. La major part dels sistemes d’opressió estan dissenyats, físicament, per fomentar l’aïllament. Els guetos urbans de la Sud-àfrica de l’apartheid eren espais de confinament de la majoria negra, ubicats als afores, fàcilment bombardejables en cas de rebel·lió. Ho explica Trevor Noah a Prohibido nacer, crònica mordaç de la seva pròpia història: fill mestís de pare blanc i mare xhosa, obligats a viure separats per la política de segregació. Un cas de superació, ja que ara presenta un late show d’èxit als EUA des d’on alça el seu humor càustic contra la política deshumanitzadora de l’America first. Als camps de concentració s’aplicava una particular estratègia d’incomunicació. Si això és un home, de Primo Levi, descriu com els nazis barrejaven els presoners (per procedència lingüística) per entorpir l’entesa i frustrar un alçament a l’uníson. Les privacions i la pena feien la resta. El mateix passa, amb diferent grau de violència, sempre que es veta a la ciutadania el dret a saber, indispensable per oposar-se a la injustícia de manera coordinada. La informació estructurada, que s’obté processant les dades, es converteix, amb la interpretació adequada, en coneixement i font de saber. D’altra banda, permet la participació, la col·laboració i el control social del poder. En democràcia, el públic té l’aspiració legítima d’escrutar si el poder s’exerceix de manera racional, ètica i imparcial. En els ordres particularistes, en què cadascú mira per ell, la informació esdevé ella mateixa un bé transaccional, un intercanvi egoista. És en aquest sentit patrimonial que Hobbes, al Leviatan, assenyala que “la informació és poder”, perquè hi ha la temptació d’explotar l’asimetria en benefici propi. Un exemple, l’ús d’informació privilegiada sobre la crisi del covid-19, per part de senadors dels EUA, per assegurar les seves inversions.
El retiment de comptes no es pot suspendre en situacions d’excepció. Donar explicacions sobre la complexitat de certes decisions afavoreix l’empatia i la confiança i fa que les limitacions transitòries en l’exercici de certs drets s’acceptin millor. Qualsevol extralimitació, però, ha de ser reconduïda pel risc que es perpetuïn tics autoritaris quan torni la normalitat. Està passant amb les limitacions a la llibertat de premsa i d’expressió a Hongria o a Hondures, on es confon concentració i abús de poder. Espanya té, així mateix, una cultura de la transparència molt tendra. Només cal fixar-se en com el Consejo de Transparencia y Buen Gobierno (òrgan que supervisa les denegacions d’informació) roman escapçat des que va morir la seva presidenta, el 2017. O en els organismes autonòmics homòlegs que pateixen la bel·ligerància política o la manca de personal. Moltes administracions interpreten extensivament els límits de l’accés a la informació (protecció de dades, seguretat nacional) per mantenir l’opacitat. Són bones notícies algunes sentències recents del Tribunal Suprem. La justícia ha donat llum verda, contra el criteri de Defensa, a conèixer la identitat dels acompanyants en les aeronaus militars de transport d’autoritats, fins i tot abans de la llei de transparència. També obliga el Tribunal de Comptes, sospitós de nepotisme, a identificar el personal eventual, nomenat a dit.
Si pensem en quant han trigat a aflorar les xifres sobre edat i gènere de les víctimes de la pandèmia conclourem que el temor a la desinformació no és infundat. Ni el recel cap al rol preeminent de l’exèrcit, procliu al secretisme, en la gestió de l’emergència. La transparència no evita els riscos, però l’efecte watchful eye (mirada atenta) és dissuasiu. El bon periodisme divulga informació contrastada de manera intel·ligible. Missió noble si es té present que no tothom té reconegut el dret d’accés (ciutadans majors de 16 anys), o que les dones en fan ben poc ús. Quan la premsa esdevé la veu dels que no tenen veu ressona la de García Lorca, poeta silenciat: “Hay cosas encerradas dentro de los muros que si salieran de pronto a la calle y gritaran, llenarían el mundo”.
