Lucía García i l’impacte de ser una jugadora diferent
Periodista I EntrenadoraLi faltava espurna. Li faltava algú que agités l’última línia. Algú que trenqués a l’espai, algú que xoqués lluny de pilota, algú que aportés un extra de velocitat a un atac pretensiosament dinàmic, però desesperadament desencertat. Espanya no trobava el to. Volia la pilota, volia atacar, no volia ser plana. Però ho estava sent. I, a sobre, estava topant contra una Sud-àfrica que tenia el menú clar al cap: perseguir jugadores en defensa, provocar una pèrdua delicada i posar-se a córrer per activar Kgatlana a dalt. Fins al quart d’hora, el pla no li va sortir, però a mesura que la mobilitat d’Espanya va anar perdent força i capacitat de trepitjar l’àrea el panorama se li va aclarir.
Gol en un contraatac al minut 25 i problemes per a la roja. Veure’s amb un 0-1 en contra va disparar les alarmes. El cap de les jugadores devia moure’s entre el pànic i la desesperació, els nervis, les inseguretats. Si el to general abans de la diana de Kgatlana ja començava a donar símptomes estranys, el gol i algun ensurt posterior van acabar d’afegir-hi histèria.
L’equip no estava còmode. Els marcatges individuals de les sud-africanes estaven anul·lant Virginia Torrecilla en la zona del pivot i les centrals s’ofegaven en cada sortida. Només podien conduir, però aviat se’ls acabava el camí. Tampoc eren opció fàcil de passada Alexia Putellas i Vicky Losada, sempre amb motxilla, sempre amb algú a sobre. A més, les dues migcampistes del Barça semblaven tenir la missió d’aportar arribades de segona línia i, amb tant desmarcatge vertical de les interiors, l’equip s’estava esquerdant. Jenni Hermoso, Mariona Caldentey i Amanda Sampedro eren massa la mateixa jugadora, una opció al peu, una opció per dins, una opció que es mou lliurement i que va baixant esglaons d’atac.
Tanta autonomia estava desconfigurant l’esquema espanyol, que trobava a faltar una passada de seguretat per girar l’orientació i estabilitzar la possessió. Per donar temps a recol·locar les peces. L’equip es desplegava a camp contrari, sí, però tot ho havia de fer a la carrera, tot ho feia arribant. I ho feia tard. Corredera i Torrejón, cada cop més tensionades per les cavalcades sud-africanes, es quedaven a mitja pujada, potser per por, potser perquè faltaven més passades per tenir temps de pujar. Hi havia un punt d’agonia en cada reacció espanyola, com si tot fos a tot o res. A l’equip començava a posar-se-li cara de Canadà 2015 contra Costa Rica.
Fins al descans. Fins a l’entrada d’Aitana Bonmatí, però, sobretot, de Lucía García. L’asturiana de l’Athletic va entendre el seu paper i va posar-se a donar a l’equip, precisament, tot el que li faltava. Una espera oberta a la dreta. Una diagonal cap a porteria. Un moviment sense intenció de pilota. En definitiva, alguna cosa que ferís Sud-àfrica més enllà del toc i el toc. Va provocar grogues i va afavorir que els atacs fossin més freqüents i més clars. Espanya necessitava una peça dissonant, algú que desfés els esquemes.
Que sí, que ja havien sortit amb ganes de ser més dinàmiques i més ferotges a l’espai, però calia que ho fes alguna de les atacants. I Lucía va sortir al mode més Ludmila per convertir Jenni en la Jenni de l’Atlètic, i al mode més Oshoala per potenciar les virtuts de Mariona i d’Aitana, com quan el Barça és profund. Dos penals i un gol final van salvar els mobles al segon temps: 3-1. Els primers duels del Mundial, amb l’exhibició ofensiva de França i els problemes de creació d’Alemanya, ja estan ensenyant que, o es té punch o es fan poques pessigolles al rival. Si no, que l’hi diguin a Nigèria, que va sucumbir contra Noruega. Sí, una Noruega que fins i tot sense Hegerberg intimida.
