La crisi de governança dels bancs centrals
La relació entre autoritat monetària i govern és molt diferent als Estats Units que a l'eurozona. Als EUA s'actua invariablement segons una pauta tradicional per la qual els polítics governants, amb la mirada posada en el cicle electoral, tendeixen a afavorir polítiques fiscals expansives i condicions monetàries més laxes, mentre que la Reserva Federal, recelosa de pressions polítiques, s'esforça per afirmar la seva independència. Si l'autonomia de la Fed fos qüestionada, es posaria en risc l'estabilitat macroeconòmica local i (per extensió) mundial.
A l'eurozona, la pauta és totalment oposada. En general, les autoritats fiscals dubten abans d'aplicar mesures d'estímul, fins i tot en cas de desacceleració econòmica (com succeeix en l'actualitat), i el que acaba tractant de pressionar els altres perquè actuïn és el Banc Central Europeu. No hi ha precedents històrics d'aquesta inversió de papers entre govern i autoritat monetària. Es tracta d'un resultat imprevist del disseny de l'eurozona, i ara amenaça amb desafiar permanentment l'estabilitat del bloc.
Més en general, tant els Estats Units com l'eurozona mostren símptomes d'una crisi de governança econòmica que s'ha estat gestant des de fa més de 30 anys. Als Estats Units, la independència de la Fed depèn d'una decisió del Congrés, que, per tant, podria revertir-la; per la seva banda, la independència del BCE està protegida pel Tractat de Maastricht. Però per als europeus això no és cap alleujament, ja que la tensió entre les autoritats monetàries europees i els governs dels estats membres pot acabar afeblint el consens a favor de la moneda única.
Com que és un banc central sense estat dins d'un bloc en el qual els governs nacionals mantenen la sobirania fiscal, el BCE té poques eines per pressionar els governs perquè segueixin polítiques econòmiques compatibles amb la seva meta d'inflació. Com a màxim, pot transmetre'ls el missatge que amb tipus d'interès nuls o negatius la política fiscal és més important que la monetària com a motor de la demanda agregada o per influir en la inflació.
Però el més probable, tractant-se d'estats sobirans, és que no responguin a aquest missatge, excepte si casualment coincideix amb els seus propis objectius nacionals (que inevitablement tenen preferència per sobre de les prioritats de l'eurozona). De manera que el BCE continuarà sent la institució econòmica d'última instància. Durant la crisi de l'euro de fa gairebé un decenni, el BCE va haver d'assumir la responsabilitat final en l'estabilitat financera, independentment de si el problema era de liquiditat o de solvència. I ara haurà d'assumir la responsabilitat final per estabilitzar el producte de l'eurozona, independentment del que facin (o no facin) els governs nacionals.
En principi, encara es pot fer molt amb política monetària a l'eurozona. Però en la pràctica, per ampliar el que ja va fer, el BCE hauria d'estendre el seu àmbit de competència de manera controvertida i divisiva, i aviat xocaria amb límits polítics, si no econòmics.
Com que la principal prioritat de la política econòmica als vuitanta i noranta era mantenir la inflació controlada, els bancs centrals van rebre un mandat centrat totalment en l'estabilitat de preus. Hi havia un ampli consens que aquest mandat acotat garantiria la independència dels bancs centrals davant de pressions polítiques per aplicar mesures potencialment inflacionistes. A més, al Tractat de Maastricht s'hi van incloure regles fiscals per evitar que els estats membres acumulessin deutes excessius, i això va reduir el temor que es produïssin crisis de deute sobirà amb capacitat de desestabilitzar tot el bloc.
Però en les condicions actuals de baixos tipus d'interès, escàs creixement i molta aversió al risc entre els inversors, l'externalitat més important per a l'eurozona és la debilitat de la demanda interna dels països més grans (per exemple, Alemanya). Ni les regles fiscals actuals ni el marc de coordinació de polítiques macroeconòmiques de la UE poden donar una resposta adequada a aquest problema.
Per això, deixant de banda la persuasió moral, el BCE i la Comissió Europea no tenen manera d'obligar, a la pràctica, els governs dels estats membres a seguir polítiques fiscals expansives. I encara que el Tractat de Maastricht protegeix el BCE de pressions com les que va fer servir el president nord-americà Donald Trump amb la Fed, no pot protegir l'eurozona de les divisions polítiques que sorgirien si el BCE ampliés el seu àmbit de competència.
El Tractat de Maastricht va resultar un poderós exemple de determinisme històric. Quan es va adoptar, el 1992, els problemes econòmics predominants eren molt diferents dels d'ara. El consens intel·lectual llavors era que amb la combinació de regles fiscals i un banc central independent amb mandat acotat n'hi havia prou per a l'estabilitat macroeconòmica. De fet, aquests factors expliquen per què els europeus del nord (en particular els alemanys) van acceptar la idea de la moneda comuna.
Avui això no hauria passat, ja que l'aparició d'altres desafiaments està portant a un nou consens en política fiscal i monetària. A banda i banda de l'Atlàntic, els bancs centrals tenen balanços inflats i s'han convertit en formadors de mercat, i és cada vegada més necessària una coordinació més estreta entre la política fiscal i la monetària. Alhora, es necessita un ús més actiu de la política fiscal per a la gestió de la demanda. Això exigeix un marc de governança totalment nou, la creació del qual serà extremadament difícil, especialment per a l'eurozona. Però no hi ha alternativa, ja que la independència del BCE (encara que ha de protegir-se) no serà suficient per garantir l'estabilitat macroeconòmica.
Copyright Project Syndicate
