Luis Enrique i la gestió de la carxofa

BarcelonaDel novembre a l’abril. És l’època de la carxofa i és, també, el nucli central de la temporada del Barça. Quan els títols s’acaben de decidir, quan s’avalua si l’equip tira o no tira. I també és quan els ciclistes veterans fan cua als bars més emblemàtics del Prat de Llobregat per agafar forquilla i ganivet i fer un esmorzar després d’un grapat de quilòmetres en bicicleta. Expliquen els que volten la zona que a Luis Enrique se’l veu força sovint pedalejant pel Parc Agrari del Baix Llobregat, i acostuma a connectar Gavà amb Sant Joan Despí sense agafar el cotxe ni fer cues de trànsit. Al reportatge de TV3 de final de la primera temporada també recollien aquesta rutina ciclista, a la qual s’afegeix més d’un cop Juan Carlos Unzué. La carxofa és la reina dels horts que queden a dreta i esquerra de la ruta. Especialment ara, quan es deixa veure en plenitud després d’un hivern més aviat tímid.

El paral·lelisme valdria per al procés de maduresa que ha viscut el Barça des del final de l’estiu, que té molt a veure amb la gestió que Luis Enrique ha fet del vestidor i com ha repartit les rotacions al llarg del calendari. Remoure terra al principi, primers però tímids brots quan arrenca el fred i una crida a la paciència quan no s’està segur de si hi haurà collita o no.

I sembla que hi haurà collita. Ningú s’ho pensava fa tres dies, quan s’afrontava la tornada contra el París Saint-Germain amb altíssimes possibilitats de caure eliminats de la Champions, la competició més engrescadora del curs i per la qual s’havien calculat mil·limètricament els minuts. No exclusivament, però sí amb especial atenció. Les rotacions que s’han planificat des de l’agost, i que no sempre s’han entès, sobretot si els resultats no acompanyaven, han de donar els seus fruits en aquest últim trimestre. Si pot ser, fins al 3 de juny, amb la final europea a Cardiff.

Tenir en compte totes les variables

Luis Enrique i el seu cos tècnic afronten cada alineació amb una mirada gairebé microscòpica, que revisa tots els paràmetres -de vegades tàctics, de vegades físics, de vegades anímics, de vegades sobre sancions futures- abans de donar un onze. “Depèn de moltes variables”, explica sempre el tècnic quan se li pregunta sobre això. El Barça, com la resta d’equips que compaginen dues o tres competicions al llarg de l’any, reparteix els minuts amb tota la cura del món perquè l’equip s’acosti sempre al seu màxim de rendiment. Internament, a la Ciutat Esportiva es defuig de la idea dels pics de forma, però no s’amaga que durant la temporada hi haurà fases de fluïdesa i fases de més o menys espessor.

La idea, però, és diluir-la i minimitzar-la, i el camí per fregar sempre la fase de frescor és el repartiment equilibrat de participacions entre tots els membres de la plantilla. Només el trident ha creuat la barrera dels 3.000 minuts, i hi ha vuit jugadors que superen els 2.000. Però la resta no han tingut un paper residual, sinó que hi ha sis futbolistes que també freguen xifres protagonistes: entre 1.400 i 2.000 minuts. Fins i tot els menys habituals, com Mathieu, Aleix Vidal o Alcácer, tenen més de 10 participacions i entre 760 i 960 minuts. Res a veure amb l’any passat. A l’estiu, de fet, Luis Enrique va reclamar un esforç al club per complementar millor l’equip. Necessitava més recanvis, necessitava un bon fons d’armari per afrontar l’atapeït calendari. Va venir allò del “tinc la millor plantilla dels tres anys”, que alguns resultats van posar en dubte en els moments més delicats de l’any.

Dimecres contra el PSG, de fet, es va resoldre la moneda a l’aire més arriscada. I va sortir cara. L’accés als quarts de final de la Champions, més enllà de l’alegria col·lectiva que ha generat, donarà sentit a la gestió de grup que s’ha anat fent fins ara, a l’espera de seguir allargant la competició fins, com a mínim, la següent ronda. La previsió més optimista -la que han fet Rafel Pol i Luis Enrique- és carregar-se el calendari amb 5 partits més. Mínim 450 minuts més a les cames dels futbolistes.

I calia arribar bé a aquest tram de temporada. Per això sonava a tragèdia la desfeta de París, perquè hauria rebaixat la importància de la gestió de minuts feta fins ara. Sí, l’equip acabaria bé la Lliga i arribaria finíssim a la final de Copa del Rei contra l’Alabès, però la recompensa seria massa petita tenint en compte els riscos assumits pel camí, amb algunes suplències estratègiques en previsió d’un bé major.

Aquesta visió global és la que plana constantment en el dia a dia del preparador físic, que té poc més marge que la modificació dels microcicles setmanals -per encaixar-hi el dia de festa, bàsicament-, però que pràcticament sempre actua en base a tres partits: l’últim que s’ha jugat, l’immediat que s’ha de jugar i el següent que es jugarà.

Els 30 minuts d’activació

I en aquest patró de tres partits en una setmana, i sempre que els resultats ho permeten, Luis Enrique intenta no carregar amb els 270 minuts un mateix futbolista. Puntualment passa -trident a banda-, però per norma general es concedeix com a mínim mitja hora de descans a qui més hagi estat sobre la gespa. I no és casual que siguin 30 minuts. És, de fet, la prèvia competitiva que acostumen a tenir els jugadors cridats a ser titulars en el següent compromís.

Aquest funcionament s’ha repetit en moltes ocasions durant la temporada. Per exemple, contra el Màlaga, Alba, Rakitic i André Gomes van entrar des de la banqueta entre els minuts 62 i 76 i van ser titulars quatre dies després davant del Celtic en Champions. També al desembre va passar amb Iniesta, Arda o Denis, abans de sortir d’inici davant del Borussia Mönchengladbach tres dies més tard.

No és només a Europa que s’ha fet això. La Copa s’ha anat solapant amb jornades de Lliga i l’equip també s’ha repartit participacions. Qui entra entre el minut 60 i 70 té molts números de ser titular en el següent partit. Sense anar més lluny, els minuts de rodatge d’Iniesta i Mascherano davant del Celta eren un avís de cara al PSG. Ha passat amb André, Alba o Sergi Roberto entre el Betis i l’Atlètic de Madrid; amb Rafinha, després contra l’Athletic; amb Rakitic contra el Las Palmas cinc dies abans d’anar a Anoeta, o amb Denis a Eibar per repetir contra la Reial Societat.

Les càrregues de treball i de minuts no són casuals i s’intenta tenir-les sota el màxim control possible -si les lesions o sancions ho permeten-. Si convé descansar després d’un partit, especialment si es juga a casa, els suplents fan treball compensatori quan el Camp Nou va apagant els llums, per estalviar-se la sessió de recuperació i iniciar la setmana ja amb prèvia de partit. Són els petits trucs amb què Luis Enrique aspira a trobar el millor to per al seu equip. La bomba emocional dels últims dies després de la remuntada històrica farà la resta. La carxofa ja és al plat.