L’única certesa de Puigdemont

Fa molt de temps que diem que el més difícil encara ha d’arribar. De fet, ho hem dit a cada pas, a cada petit o gran avenç. Més que prometre el paradís (Ítaca, en versió homèrica de Kavafis via Llach), hem promès sang, suor i llàgrimes. I a mesura que avançàvem, més. El Procés ha estat molt churchillià, molt voluntarista, molt “entre tots ho farem tot”, molt emocional, col·lectiu i incert. També ho és ara, després de la declaració de la República. La gent ha volgut creure que era possible perquè sabia que era quasi impossible. ¿Som davant un miratge?

Ara que la República és, novament sembla que no sigui. Ara més que mai la il·lusió i el vertigen van de bracet: tot està per fer. Tot és possible? Potser caldrà abandonar el camí recte i obvi. L’esprint final cap a la proclamació ens ha deixat esgotats, sense forces, sense reserves. Ens ha posat davant el mirall de les nostres febleses. No estava tot preparat. Almenys aquesta és la sensació que van transmetre divendres el Govern i la majoria sobiranista, primer cantant Els segadors a l’hemicicle amb cares greus i després amb el seu silenci de plom un cop Rajoy va fer l’anunci de suspensió de tot -executiu i Parlament- i la convocatòria d’eleccions. Cap resposta, cap consigna. I la gent, tanmateix, feliç al carrer.

Per molt que tinguem interioritzat el sofert lema churchillià, cada bomba de realitat ens agafa desprevinguts. Si la setmana passada jo mateix remarcava l’absurditat d’un Estat intentant negar i prohibir (a cops de porra i de lleis forçades i retorçades) la realitat d’un independentisme que ocupa un lloc central a Catalunya, ara em sembla que toca alertar l’independentisme sobre la realitat espanyola autoritària i inflexible, abassegadora: la República ho té molt difícil, el 155 no és cap broma, no són paraules, no és una ficció. És un xàfec de tardor que ens està caient a sobre. S’ho volen quedar tot, primer per decret, usurpant el govern legítim, i després amb les eleccions del 21 de desembre. Entrar en el seu joc -en les seves eleccions - sens dubte és perillós, però no entrar-hi, també. Com i fins quan podrem mantenir la nostra realitat paral·lela, per molt legítima i heroica que sigui?

Quan el Procés s’ha fet real ha estat quan se l’han començat a creure els que hi estan en contra, ha estat aleshores quan també s’ha endurit. Ara tothom va de debò: tenim República, sí, però ja tenim líders injustament empresonats i en podem tenir més. I tenim, esclar, la força de la gent, la que va fer possible l’1-O. L’Estat té el BOE, controla el pressupost de la Generalitat, té la fiscalia i l’Audiència Nacional, té també (no ho oblidem) la seva àmplia majoria social a Espanya, i té el monopoli de la força. A més de l’aval internacional. Deunidó! Simplificant-ho al màxim, ara mateix hi ha una gent mobilitzada contra un Estat impropi, una democràcia arrelada en el poble contra una democràcia tutelada per Leviatan. En tot cas, un pols desigual.

Puigdemont sembla perfectament conscient d’aquesta desigualtat de forces. Ell sap que es deu a la gent de l’1-O, però també sap que no pot, ni vol, immolar el seu poble en una batalla perdedora. Per això ja va estar a punt de convocar eleccions dijous passat (algun dia haurem d’aclarir si no ho va fer per la negativa de Rajoy a aturar el 155 o si va ser la por a decebre els seus). I per això ahir va cridar a una gandhiana “oposició democràtica” feta de “paciència, perseverança i perspectiva” (¿el seu “sang, suor i llàgrimes”?), fent èmfasi en el civisme i el pacifisme, en la fraternitat i el respecte. Certament, la convivència, la cohesió social catalana, és un tresor que no podem sacrificar ni tan sols per la independència. La República no tindria sentit si nasqués acompanyada d’una fractura. Potser ara mateix aquesta és l’única certesa de Puigdemont, que desitjaria que tots compartíssim.