Lviv: La centreuropa ucraïnesa

S i haguéssim de triar una ciutat que hagi viscut a fons les commocions del segle XX a Centreeuropa, podria ben bé ser Lviv, a Ucraïna. És cert que Viena, Praga i Budapest li passen al davant pel que fa a importància històrica, però Lviv té l’avantatge d’haver-se conservat en bona part tal com era fa cent anys i d’haver patit com cap altra ciutat l’enfonsament de l’Imperi Austrohongarès. Abans de la Primera Guerra Mundial, Lviv era una ciutat multicultural on convivien polonesos, ucraïnesos, alemanys, grecs, jueus i armenis, però les dues grans guerres van portar canvis al mapa d’Europa i entre 1914 i 1945 Lviv va canviar fins a vuit vegades de mans: de ser la capital de la Galítsia, una de les províncies de l’Imperi Austrohongarès, el 1918 va ser integrada a Polònia; amb la Segona Guerra Mundial va passar el 1939 a mans soviètiques i dos anys després a Alemanya. El 1944, en un altre gir de la història, va ser inclosa dins les fronteres d’Ucraïna, on encara continua.

Una de les coses que sorprenen d’entrada de Lviv és el seu transvestisme nominal. En polonès s’anomena Lvov, en rus Lwow, en ucraïnès Lviv, en alemany Lemberg, en jiddisch Lemberyk, en armeni Leh i en italià Leopoli. Tot ve d’un rei que al segle XIII va decidir posar a la ciutat el nom del seu fill Lleó, però amb tantes variacions lingüístiques no ho vaig tenir fàcil a l’estació d’autobusos de Cracòvia per demanar un bitllet per anar a aquesta ciutat, situada a uns cinc-cents quilòmetres.

Llarg viatge en autobús

El viatge en autobús fins a Przemyśl, l’última ciutat polonesa, va ser llarg i avorrit, almenys fins a la frontera amb Ucraïna. Allà, durant un parell d’hores, els policies es van entretenir mirant i remirant els passaports i revisant a fons els equipatges. La cua de cotxes era exasperant, com si el temps s’hagués aturat, o com si haguéssim caigut en un forat negre de la història. Més enllà de la frontera, ja a Ucraïna, la bandera groga i blava, juntament amb els cartells en ciríl·lic, subratllaven el canvi de país. Havíem passat de Bordúria a Sildàvia, o de Sildàvia a Bordúria, per dir-ho en termes tintinaires. El paisatge es va fer més rural, les carreteres més estretes i les esglésies es van vestir d’un aire oriental, amb cúpules amb forma de ceba. De tant en tant passava un carro carregat de palla, molt a poc a poc, sense pressa, com si vingués de molts anys enrere.

En el llarg camí de Cracòvia a Lviv vaig rellegir una novel·la: Calle Este-Oeste (Anagrama), de l’anglès Philippe Sands. De fet, va ser aquest llibre el que em va empènyer a visitar Lviv. Es tracta d’una obra de no-ficció en què l’autor reconstrueix la vida del seu avi jueu, Leon Buchholz, nascut prop de Lviv el 1904 i emigrat a Viena i París. Sands complementa el fris històric repassant la vida de tres juristes que van confluir a Lviv en aquell temps: Hersch Lauterpacht, catedràtic de dret internacional nascut el 1897, autor del concepte “crims contra la humanitat”; Raphael Lemkin, nascut el 1900, responsable del concepte “genocidi”; i Hans Frank, un advocat amic de Hitler, nascut el 1900, que va ser governador de la Polònia ocupada pels nazis i que el 1942 va pronunciar a Lviv un discurs d’amenaça als jueus tan sols dues setmanes abans que els nazis n’assassinessin més de cent mil, entre ells uns quants parents de Lauterpacht, de Lemkin i de l’avi de Sands. Els tres advocats, per cert, van coincidir al judici de Nuremberg, en què Frank va ser condemnat a mort el 1946.

L’arribada a Lviv

L’autobús em va deixar en una estació sense encís als afores de Lviv. Des d’allà, un taxi va enfilar una avinguda flanquejada de blocs d’apartaments del temps soviètic que queien literalment a trossos. En passar per davant d’una gran nau el taxista, que només parlava ucraïnès, em va fer saber que era una fàbrica d’autobusos tancada. “ Katastrophe! ”, va resumir fent una X amb els braços. Quan jo li vaig dir “ Kaputt! ” va assentir. La bona notícia era que, malgrat tot, ens enteníem.

Els afores de Lviv no són gens acollidors, però tot canvia quan entres al centre, amb carrers empedrats i cases de pisos de principis del segle XX. És allà, entre edificis de reminiscències vieneses, on vaig començar a respirar la història de Centreeuropa, sobretot quan vam desembocar a la Prospekt Svobodi, l’avinguda de la Llibertat. En un extrem hi ha un majestuós Teatre de l’Òpera que data del 1900 i en l’altre l’estàtua del poeta romàntic ucraïnès Taràs Xevtxenko (1814-1861). El taxista, amb gestos i en ucraïnès, em va dir que en el període soviètic l’estàtua que presidia el passeig era la de Lenin, però que el 1990, quan Ucraïna va ser independent, la van enderrocar i retirar. “ Kaputt! ” El monument a Xevtxenko es va inaugurar el 1992 i es va completar quatre anys després amb una gran onada de bronze, que simbolitza el ressorgiment d’Ucraïna.

L’Hotel George

El taxi es va aturar davant l’Hotel George, un edifici del 1900 que des del primer moment em va fer pensar en l’antiga esplendor de l’Imperi Austrohongarès. Un relleu de Sant Jordi en presideix la façana i, a l’interior, una elegant escalinata doble dona accés a les habitacions, abraçant un menjador desconcertat que molts anys enrere va ser saló de ball.

Als pisos, amplis passadissos i portes de fusta noble donen accés a unes grans habitacions on les portes balconeres no acaben de tancar bé i els miralls reflecteixen imatges difuminades. Enmig d’aquella elegància decadent, una placa recorda que Balzac es va allotjar al George. Altres hostes il·lustres van ser l’emperador Francesc Josep I d’Àustria, Tolstoi, Liszt, Brahms, Ravel..., un reguitzell de noms exhibits com condecoracions que em van fer pensar en el Grand Hotel Budapest de la pel·lícula de Wes Anderson, o en l’Hotel Savoy de la novel·la de Joseph Roth. Des del primer moment em vaig sentir a gust en aquell hotel que pertanyia al “món d’ahir”, per dir-ho en paraules de Stefan Zweig. Gairebé tot hi remetia al passat, però quan sortia al carrer els cotxes m’avisaven que ja érem al segle XXI.

La plaça de l’Ajuntament

La ciutat vella de Lviv és una meravella de carrers estrets, cases antigues i tramvies antics que excel·leix a la plaça del Mercat. En aquest immens espai rectangular, guardat per quatre fonts clàssiques a les cantonades i per l’alta torre de l’Ajuntament al centre, hi ha quaranta-quatre cases construïdes en un principi al segle XIII. Però al segle XVI un gran foc les va destruir i es van refer en estil renaixentista.

Entre les cases hi ha uns quants palaus i edificis nobles, com la Casa Negra, el palau Sobieski i la casa del cònsol venecià, decorada amb un lleó amb ales i amb una pastisseria als baixos on fan uns deliciosos strudels. Miris on miris, les cases pintades de diferents colors meravellen, sobretot si et fixes en els detalls que decoren les façanes. Fent honor al seu nom, a Lviv, miris on miris, hi veus estàtues de lleons.

Una visita al palau Sobieski, amb les habitacions reials i el pati italià, ajuda a entendre l’esperit de la vella Lviv, com també el restaurant Atlas, que data del 1871. Allà s’hi reunien artistes i intel·lectuals abans de la Segona Guerra Mundial, entre els quals l’escriptor polonès Bruno Schulz, autor de Les botigues de color canyella (Quaderns Crema). Schulz, per cert, va morir a mans d’un oficial nazi el 1942.

La pujada fins a les ruïnes del castell, l’edifici de l’Òpera i la foscor de les tres catedrals (l’ortodoxa, la catòlica i l’armènia) ajuden a comprendre la història de Lviv, mentre que una passejada per les parades de llibres vells completa la visió d’una ciutat que també mostra el seu passat per mitjà de llibres, medalles i uniformes d’un temps que ja només sobreviu en la memòria dels més grans.

El rastre del passat

Encara que sembli mentida, la bellesa de Lviv conté també l’horror del passat. El 1939 la ciutat tenia uns 300.000 habitants, dels quals 150.000 eren polonesos, 100.000 jueus i 50.000 ucraïnesos. Avui, amb el canvi de fronteres imposat per la gran guerra, la immensa majoria són ucraïnesos. Els polonesos van emigrar a Polònia i de jueus només en queden uns cinc mil; la majoria van ser assassinats pels nazis i una bona part dels supervivents van preferir emigrar.

El jueu Sholem Aleichem (autor d’ El violinista a la teulada ) va escriure el 1906: “La ciutat de Lviv ofereix una imatge d’ordre, amplitud i bellesa. Una visió que és una festa per als ulls... Al cor de la ciutat hi ha un parc on pot anar tothom, incloses les cabres. És el país de la llibertat”. Un altre autor, el polonès Józef Wittlin, subratlla a Mi Lvov (Pre-textos) la vitalitat cultural que es vivia als cafès de la ciutat. Ho escriu el 1946 des de l’exili de Nova York, com si Lviv fos ja tan sols una ciutat de la memòria. Stanisław Lem (El castillo alto, Funambulista) i Adam Zagajewski ( Dos ciudades, Acantilado) també han escrit sobre Lviv amb nostàlgia.

A començaments del segle XX, Lviv era una ciutat de cultura i llibertat, però trenta anys i escaig després, amb l’arribada dels nazis, es va convertir en l’epicentre de l’horror. El juny del 1941, el governador nazi de Polònia, Hans Frank, va ordenar confinar els jueus de Lviv en un gueto. Poc després van ser deportats als camps de concentració, on en van morir més de cent mil. Però Hans Frank, un home gens compassiu, va escriure: “A Praga han posat cartells informant que set txecs han sigut afusellats. I m’he dit: «Si jo hagués de posar un cartell per cada set polonesos afusellats, no hi hauria prou boscos a Polònia per fer el paper necessari»”.

Un tros de les antigues muralles permet imaginar el passat de Lviv, però el present mostra botigues de xocolata, de cafè i de caramels. O cerveseries i restaurants amb bon menjar ucraïnès a preus baratíssims.

El passat queda lluny, com ho demostra que al mercat de souvenirs venguin rotlles de paper de vàter amb la cara de Putin. L’Ucraïna d’avui mira Rússia amb ganes de revenja després de l’annexió de Crimea.

El barri jueu

De les 44 sinagogues que hi va haver a Lviv abans de la gran guerra, avui tan sols en queda una. Desolació és la paraula que més s’adapta a l’antic barri jueu, on avui tan sols queda algun rètol en jiddisch i pocs restaurants de cuina jueva.

No gaire lluny, per cert, el restaurant Trapezna, als baixos d’un antic monestir, ofereix plats tradicionals en un ambient monàstic que encaixa amb l’esperit de la ciutat vella. Al mateix barri hi ha un carrer que es vesteix amb un nova placa cada any pel Festival de Cinema. Entre altres noms es diu Fellini, Tarkovski, Bergman, Chaplin, Truffaut... I més que en vindran.

Al carrer Teatralna, una placa indica la casa on va viure el jurista Lauterpacht. Els motxillers que entren a l’edifici ni s’hi fixen; només volen anar a l’alberg que hi ha en un dels pisos. Les cases on van viure l’avi de Philippe Sands i l’advocat Raphael Lemkin queden més lluny, a la part moderna de la ciutat.

En el que va ser el gueto, un monument recorda des del 1992 les nombroses víctimes jueves. És una avinguda amb tombes simbòliques, un canelobre de set braços i l’estàtua d’un home que alça els braços al cel per recordar un horror que no es vol oblidar. Una nit a l’Òpera va bé per arrodonir el viatge a Lviv. Per tan sols tres euros pots assistir a una representació i admirar de passada l’esplendor austrohongaresa i les cares emocionades dels ucraïnesos davant la celebració terapèutica de la música.

La dama de l’ermini

El viatge de tornada a Cracòvia, en tren, també va ser lent, però amb l’avantatge que els controls de la policia de frontera es fan al mateix tren. Així t’estalvies llargues cues a l’estació.

Un cop a Cracòvia, una ciutat preciosa desbordada de turistes, vaig anar al Museu Nacional amb la idea de veure un quadre: La dama de l’ermini, pintada per Leonardo da Vinci cap al 1490. A finals del XVIII el va comprar el príncep polonès Adam Czartoryski, que el va exposar al Museu Czartoryski, al centre de Cracòvia.

M’interessava veure l’obra per la relació que té amb Lviv i, més en concret, amb el sinistre personatge de Hans Frank, el governador de la Polònia nazi. El quadre va ser requisat el 1939 pels nazis, que el van enviar a un museu de Berlín; però l’any següent Hans Frank va ordenar que l’hi enviessin a Cracòvia i el va penjar al seu despatx de governador.

Acabada la guerra, les tropes aliades van trobar el quadre a la casa de Frank, a Baviera, i el van tornar a la família propietària. Actualment, a causa de la remodelació del Museu Czartoryski, es pot veure al Museu Nacional de Cracòvia.

El quadre, no cal dir-ho, és una meravella. Em vaig estar una bona estona contemplant-lo, però mentre n’admirava la puresa de línies i de colors no podia deixar de pensar que aquella obra d’art havia sigut testimoni de l’horror que va colpejar Europa durant la Segona Guerra Mundial. Tot el dolor dels jueus de Lviv semblava contingut en aquella obra del gran Leonardo da Vinci.