Cal un partit feminista?
Aquests darrers dies el feminisme ha viscut dos moments àlgids. D'una banda, la ministra d'Igualtat, Irene Montero, el banalitzava reunint-se amb un grup d'instagramers i influencers feministes. Sí, jo tampoc donava crèdit! Defugia les moltes associacions i les moltes teòriques i activistes que fa anys i panys que treballen pel moviment feminista. I, cosa que és pitjor, venia a dir-nos que el feminisme es fa a les xarxes.
D'altra banda, Esquerra Unida (IU) expulsava el Partit Feminista d'Espanya (PFE) perquè s'ha posicionat contra la llei integral trans que el govern anuncia. El PFE formava part d'IU des del 2005, després d’una llarga travessia pel desert de la política espanyola, molt poc receptiva a les reclamacions del feminisme fins fa dos anys, en concret fins que el 2018 es va celebrar aquí el primer 8 de març massiu.
Liderat per la veterana feminista Lidia Falcón, el Partit Feminista va néixer a Barcelona la primavera del 1979 fruit de la formació de l'Organització Feminista Revolucionària. Amb ell es concretava la voluntat que el feminisme tingués una participació activa en la Transició, o sigui, en la nova democràcia. Una voluntat sorgida de les Jornades Catalanes de la Dona celebrades el 1976. Lamentablement, el Partit Feminista, tot i la inesgotable energia de Falcón, avui octogenària, no ha aconseguit tenir incidència política.
A El llarg viatge de les dones (Edicions 62), un recorregut pel feminisme a Catalunya que acabo de publicar, es poden llegir les seves tesis programàtiques. “Por qué nos constituimos como partido” explica que les dones, considerades una classe social, necessiten qui les representi al Parlament perquè les altres vies organitzatives s'han revelat ineficaces. Aquell era un dels debats candents d'aquells anys 70, si es podia o no fer feminisme des dels partits polítics existents. Així, Montserrat Roig ja havia explicat que el marxisme que va viure a la universitat, de feminista no en tenia res, i, en canvi, va ser candidata a diputada pel PSUC en les eleccions de 1977. Més tard l'abandonaria, decebuda.
Des de llavors, ¿ha entrat el feminisme realment en l'agenda política? La llei d'igualtat es va fer sota el govern de Zapatero, i amb el partit lila –Podem– la paraula anatematitzada abans s'ha normalitzat als espais del poder. L'arribada de Manuela Carmena i Ada Colau a les alcaldies de Madrid i Barcelona, respectivament, també ha afavorit la feminització de la política, condició sine qua non per fer polítiques feministes. De fet, ja s'ha vist que l'estil Pablo Iglesias de feminista en tenia poc, bàsicament perquè tenia poc de femení.
¿Ens cal o no a hores d'ara un partit feminista? Diria que no, que toca que els partits generalistes es posin les piles en matèria de feminisme. Igual que, davant l’emergència climàtica, tots els partits haurien de poder dir-se verds. Per això, quan abans de l’enrenou Lidia Falcón em va convidar a afiliar-me al seu partit, vaig declinar la invitació. Però, sisplau, que la ministra Montero faci un curset accelerat o acabarem pensant que Chimamanda és la nova Beauvoir.
