El Macba s’atreveix a ser museu
La nova presentació de la col·lecció, que ara ocupa un espai permanent, és didàctica, clara i cronològica
BarcelonaEl Macba s’ha tret de sobre els complexos i gira full a una etapa en la qual ha dominat la visió crítica sobre el mateix concepte de museu. Per veure la nova exposició de la col·lecció que es va presentar ahir ja no cal agafar un llibre d’instruccions. La presentació és cronològica, clara, didàctica i permet abastar l’art de l’últim segle en el context dels fenòmens polítics i socials que l’han marcat. “Aquesta exposició té data d’inici però no en té de final, perquè a partir d’ara la primera planta de l’edifici es dedicarà sempre a la col·lecció”, va explicar ahir el director del Macba, Ferran Barenblit. “La presentació vol generar una reacció emocional en l’audiència posant el visitant al centre de tot el discurs”.
El gir, doncs, és radical, amb l’objectiu de recuperar, o guanyar, el públic local fent el museu “més accessible”, com va dir Ainhoa Grandes, presidenta de la Fundació Macba, que encara confia que arribaran a un acord amb l’Ajuntament de Barcelona per aconseguir ampliar el museu amb la capella de la Misericòrdia. “De les 5.248 obres d’art que hi ha a la col·lecció del museu en presentem només 194, amb això ja està tot dit”, va comentar Antònia Maria Perelló, responsable de la col·lecció, que també va lamentar que no hi hagués més espai per mostrar tota la riquesa i diversitat d’aquests fons. Encara que l’exposició serà permanent i sempre cronològica, sí que en cada una de les sales que monogràficament es dediquen a un període concret hi haurà renovació d’obres que permetran centrar l’atenció en aspectes diversos. “No és una presentació definitiva -va indicar Tanya Barson, conservadora en cap del museu-. Anirem fent canvis, i alguns ja estan dissenyats, per anar mostrant altres visions i enfocaments”.
Des del 1929 fins a l’actualitat
L’exposició, que ha estat comissariada de manera col·lectiva per tot l’equip del Macba, té com a títol Un segle breu, en referència al concepte de l’historiador Eric Hobsbawm, que en la seva obra es referia així al període històric que va des de l’inici de la Gran Guerra, el 1914, fins al 1991, amb la caiguda de la Unió Soviètica. En aquest cas, i tenint en compte que la història s’explica des de Barcelona, l’inici se situa el 1929, any de l’Exposició Internacional i, sobretot, del pavelló Mies van der Rohe. És aquesta modernitat primera -constructiva, abstracta, racionalista- la que es reivindica en la primera sala amb obres de Calder, Torres-García, Anni i Josef Albers i, també, amb els panells originals de la Ciutat de Repòs i de Vacances del GATCPAC. Aquest primer bloc -que segueix amb cartells de la República i obres de Miró, Brassaï, Tàpies, Oteiza i Cumella, entre d’altres-és el més clàssic i, de fet, podria ser també una sala del MNAC, però dona pes al conjunt i permet enllaçar amb l’evolució posterior.
La sala dels anys 60, que possiblement serà una de les que més canviaran, perquè és un dels períodes sobre el qual el Macba té més obres, dedica ara un espai important a les revolucions del 1968 -s’han adquirit cartells originals del Maig parisenc per al Centre de Documentació, que completa l’exposició amb 165 documents- i també a l’art crític amb el franquisme dels 70. Aquí es poden veure ara obres de Miralda, Manolo Quejido i Joan Rabascall, entre d’altres.
Un dels encerts del muntatge és que defuig l’intent, impossible, de mostrar-ho tot i es fan apostes clares per artistes i enfocaments. Això queda molt clar, per exemple, a la sala dels anys 70, que se centra en la resposta artística a la gentrificació urbana -un tema molt actual encara- a través dels treballs de Gordon Matta-Clark i del monumental projecte de Hans Hacke del 1971 sobre l’especulació immobiliària a Manhattan. La reivindicació feminista dels 70, amb Martha Rosler i Eugènia Balcells, dona pas a la irrupció de les subcultures urbanes, en un art cada cop més activista i irreverent. Aquí, l’obra de Guerrilla Girls, Raymond Pettibon, Georges Condo i les tres de Jean-Michel Basquiat, que s’exposen juntes per primera vegada, tenen el protagonisme.
L’espectacle escenogràfic de l’art dels 90 es mostra a través de dues obres efectivament espectaculars. D’una banda, la gran instal·lació The nature of visual illusion, de Juan Muñoz, impressionant i que ocupa ella sola una gran sala. De l’altra, la sempre colpidora Réserve de suisses morts, de Christian Boltanski, que no s’exposava des del 1999. Tanca el recorregut la mirada crítica al neoliberalisme d’Allan Sekula i l’evocació de les desigualtat amb forma de restes de pasteres de Carlos Aires. És el recorregut d’un segle que justifica tornar-li a donar una oportunitat al Macba.