Art
Misc10/07/2020

Saltar d'un terrat, provocar-se el vòmit, fer poesia

El Macba inaugura l'exposició 'Acció. Una història provisional dels 90'

Antoni Ribas Tur
i Antoni Ribas Tur

BarcelonaEl VIH va provocar la pandèmia global de les últimes dècades anteriors a la del covid-19. Un dels artistes de l'Estat que en van representar els estralls d'una manera més punyent i alhora emotiva va ser Pepe Espaliú (1955-1993). L'artista va organitzar a Sant Sebastià i a Madrid dues accions simbòliques anomenades carrying que consistien en el següent: parelles amb els braços entrellaçats van transporta-lo descalç pel carrer quan ja estava malalt sense que toqués de peus a terra. Aquest treball s'ha convertit en icònic i els documents que en van quedar tornen a veure la llum aquest dijous al Macba en l'exposició Acció. Una història provisional dels 90. Com diu Ferran Barenblit, director del museu i comissari de la mostra juntament amb la curadora adjunta Aida Roger, aquesta història està formada per "microhistòries" –hi ha representats un centenar d'artistes– i va ser escrita "en temps real", perquè els mateixos artistes eren conscients de la rellevància del que estaven fent.

Per això s'ha reconstruït de la manera més fidel possible una exposició, titulada Acció directa, que l'artista Joan Casellas va fer a l'antiga seu de l'Institut del Teatre amb materials d'aquells mateixos anys. Precisament Casellas forma part de l'equip d'assessors juntament amb Oscar Abril Ascaso i Nieves Correa i la contribució de Marta Pol Rigau. "Érem homes i dones orquestra", recorda Casellas.

Cargando
No hay anuncios

Barenblit creu que és important que la mostra vegi la llum durant la pandèmia del coronavirus. "Crec que és particularment adient presentar ara, en un context de pandèmia en què s'han posat al límit moltes qüestions que tenen a veure amb el benestar de tothom, amb la salut i la justícia social, una exposició una part molt important de la qual té a veure amb les relacions humanes, la importància del cos i la centralitat de les nocions de solidaritat i complicitat", explica Barenblit.

La dècada dels anys 90 arrenca a l'exposició amb la caiguda del Mur de Berlín i finalitza amb els atemptats de l'11-S als Estats Units. A Espanya van ser, com recorda Barenblit, uns anys de "majories absolutes parlamentàries" que van arrencar amb el PSOE al poder i van acabar amb l'auge del PP. "L'exposició mostra com, a partir de l'any 1985, una generació d'artistes mira la generació anterior dels conceptuals, rellegeix el seu llegat i el porta als camps de l'acció i la performance en lloc de mirar el seu context immediat autocomplaent, amb discursos institucionals sòlids i sense fissures, i on el mercat hi té molt a dir", diu Barenblit. "L'exposició és un assaig obert per repensar conjuntament la importància de l'art d'acció dels 90 des de les noves generacions", afirma Aida Roger, i revisitar "el seu llegat ètic i estètic". "Però hi ha una diferència respecte als artistes dels 70: vint anys després els podries trobar als museus i les galeries i nosaltres encara no hi som", adverteix Casellas.

Cargando
No hay anuncios

Les possibilitats creatives de l'acció i la 'performance'

La llista d'artistes inclosos en l'exposició és ingent, des de referents de la generació dels anys 60 i 70, com Àngels Ribé, Benet Rossell, Carles Hac Mor, Esther Xargay, Jordi Benito, Carles Santos, Isidoro Valcárcel Medina, Juan Hidalgo, Esther Ferrer i Nacho Criado fins a altres que aleshores començaven la carrera de belles arts o experimentaven en espais autogestionats. També hi ha representats el duet Accidents Polipoètics, format per Rafael Metlikovez i Xavier Theros, o Marcel·lí Antúnez, en solitari i com a membre del col·lectiu Los Rinos, format també per Sergio Caballero i Pau Nubiola, que és un dels casos d'estudi de la mostra. Entre els seus treballs més explosius hi ha Stomac comunication, amb vòmits inclosos.

Cargando
No hay anuncios

També hi són Mariaelena Roqué, Enric Casasses, Tres, Zush, Fefa Vila i Eduard Escoffet. Tots ells, com explica també Barenblit, van explorar les possibilitats de "l'acció com una forma de fer art" i van endinsar-se en qüestions com la pandèmia de la sida, el gènere, la multiculturalitat i el postcolonialisme i la insubmissió al servei militar. "No és només que l'art hagués d'estar al marge de qualsevol idea de mercat, sinó que ens donés la possibilitat a tots nosaltres de ser artistes". "Emergeix qui no sap per sobre de qui sap", subratlla. Un altre dels casos d'estudi és Tere Recarens, que presenta una acció llegendària, encara que va quedar avortada: durant una residència al PS1 de Nova York l'any 1999 va fer la proposta de saltar del terrat de l'edifici, de 26 metres d'alçària. Després de treballar amb advocats, agències d'assegurances i especialistes, el museu va cancel·lar l'acció per raons de seguretat.

En tot aquest reguitzell de noms, obres d'art i materials documentals, molts dels quals són inèdits, els comissaris distingeixen tres línies molt pròximes les unes de les altres: la parateatral, de la qual és un referent Albert Vidal, que va organitzar una exposició de 40 persones que es representaven a elles mateixes a la Sala Metrònom; la poesia, amb les fotografies en gran part de Consuelo Bautista, que segueixen els treballs del Accidents Polipoètics, entre d'altres, i la música experimental, amb exponents com Tres, present en diferents punts del recorregut. Precisament és sonora una altra de les peces més emblemàtiques de la mostra. El ojo del silencio, de José Antonio Sarmiento, està formada per 180 transistors que estaran engegats fins que se'ls acabin les piles i quedin en silenci.