8/8: Macron a Beirut

M’han impressionat (i m’han semblat importants) les imatges de Macron a Beirut immediatament després de la tràgica i enigmàtica explosió al port. Amb la camisa arremangada, sense americana, Macron s’ha passejat entre la gent, abraçant, prometent, discutint, mig plorant, com no ha sabut ni pogut fer cap polític libanès. Alguns manifestants li han dit que ell era la seva última esperança. M’han semblat les imatges d’un polític modern i competent –si no fos Macron, li diríem populista– al servei d’una lògica antiga. Una lògica pràcticament colonial. El Líban ha estat sempre àrea d’influència francesa. Macron hi ha anat en nom de França, no pas en nom d’Europa: a Borrell no se li hauria acudit mai anar-hi i si hi hagués anat no l’haurien conegut o l’haurien fet fora. Tenim una Mediterrània –Rússia, Turquia i la mateixa França jugant militarment en el tauler d’escacs de Líbia– on perviuen lògiques de fa més d’un segle, prèvies (i oposades) a la unitat europea. Macron actua al servei d’aquestes lògiques, amb unes maneres profundament contemporànies, envoltat de càmeres, actuant en l’escenari libanès per al públic francès. Potser és el millor resum de la política internacional del nostre temps: formes noves a favor de lògiques molt antigues.