‘Made in Catalonia’

Amb el títol Made in Catalonia l’ARA va organitzar dijous passat un debat entre Aleix Valls, Montse Vendrell i jo mateix. La instrucció era fer-ho mirant cap al 2030. El que segueix és la meva contribució.

Certament, en deu anys l’economia catalana no haurà canviat gaire, però que les diferències vagin, o no, en la bona direcció dependrà en part de les nostres polítiques públiques, i també de les de l’Estat.

La bona direcció és la que orienta Catalunya cap a una economia d’alta productivitat, compromesa i en convergència amb l’Europa que sempre ha estat el seu model, i que ara vol prosperitat, però la vol verda. Per prendre aquest camí ens convé una economia marcada per un tarannà innovador que incorpori constantment coneixement de frontera i actituds avançades. No parlo d’internacionalització perquè il va de soi. I perquè de competitivitat internacional n’hi ha de moltes menes. Per exemple, la basada en costos laborals baixos no pot ser l’objectiu final.

Per anar en la bona direcció necessitem millorar les infraestructures de comunicació físiques i telemàtiques que faciliten la connectivitat internacional i que han de permetre més dispersió de la població. També les de coneixement: escoles, instituts, universitats, centres de recerca, centres tecnològics, etc. Ens cal així mateix una administració efectiva i que desplegui una actitud positiva cap a la col·laboració entre el sector públic i el privat.

Una bona economia ha de generar bons ingressos per als seus treballadors. I cal fer algunes consideracions:

Si els ingressos dels treballadors han de millorar necessitem una força laboral més qualificada, la qual cosa vol dir més formada.

L’any 2030 hauríem d’haver avançat cap a una economia que generi preponderantment bons llocs de treball. I que, per tant, disposi de treballadors qualificats per ocupar-los, o sigui capaç d’atraure’ls.

Què és primer: la formació o el lloc de treball? És de fet una determinació simultània, però que es pot condicionar. Per exemple, un salari mínim elimina mals llocs de treball i incita a la formació. I la generació de sobrequalificació, tot fent disponible un pool extens de treballadors ben preparats, estimula l’aparició de bones feines.

El que acabo de dir és particularment vàlid per al nivell terciari (universitat i FP superior). Als EUA la investigació (E. Moretti) ha establert que les ciutats innovadores i d’èxit tenen comparativament més titulats de formació superior que les que no ho són.

El 2030 la mitjana dels nostres salaris serà encara inferior a la dels països europeus de referència. Ara bé: ja hauríem d’haver deixat enrere la propensió a competir per salaris baixos de personal no qualificat. Ho continuarem fent, però, pel qualificat.

Ens cal una formació contínua millor, en intensitat i en cobertura. L’indicador de formació permanent és un dels més insatisfactoris per a Catalunya entre els 17 que considera el Marcador d’Innovació Regional de la UE del 2019. L’altra gran àrea en què anem endarrerits és la que està relacionada amb la innovació a les pimes.

Què podem preveure sobre les empreses? D’aquí al 2030 les que augmentin la seva presència, i que és bo que ho facin, podrien respondre a tipologies com les següents:

1. Experts individuals treballant des de Catalunya per a empreses situades arreu. Aquest és un segment ja ara en augment.

2. Empreses, potser no gaire grans, de serveis d’alt contingut expert.

3. Empreses que hagin sorgit del brou de les start-ups tecnològiques, en un sentit ampli. Si ens acompanya la sort, algunes podrien ser grans.

4. Empreses d’una certa dimensió subjectes a la competència internacional. Potser industrials i alineades amb la nostra tradició manufacturera. Ara bé: cal ser conscients que importa més el designed in Catalonia que el made in Catalonia. En tot cas, el made necessita marques i, en general, propietat intel·lectual al darrere. Un bon senyal és que les trademark’s applications són un dels components del marcador abans esmentat en què Catalunya destaca més.

5. Empreses que deriven de la descentralització creixent per part de les multinacionals d’unitats intensives en coneixement i d’abast global. L’esforç per atreure empreses i institucions internacionals ha de ser, doncs, tan viu com fins ara. Entenent que importa més el sou mitjà i la presència significativa de sous alts que no pas el volum de treballadors.