El Madrid s’emporta als penals la Supercopa dels porters

BarcelonaEl Reial Madrid de Zidane segueix sent un equip letal a les finals. Fins al punt que el tècnic francès ha guanyat totes les que ha disputat. En la nova Supercopa d’Espanya, a Jiddah i contra l’Atlètic de Madrid, va fer gran la seva llegenda aixecant el desè títol des que dirigeix el Reial Madrid (0-0, 4-1). En un partit molt disputat, intens i amb els porters com a grans protagonistes, el trofeu es va decidir a la tanda de penals, on els blancs, que havien acabat amb deu homes per l’expulsió de Fede Valverde, van ser superiors. L’efectivitat de Carvajal, Rodrygo, Modric i Ramos des dels onze metres va passar per sobre dels errors de Saúl i Thomas.

Ni blancs ni matalassers havien de disputar aquesta competició, que va canviar de format per adaptar-se a la voluntat de la Federació de fer calaix amb la Supercopa exportant-la a l’Aràbia Saudita. Però, coses del futbol, el Madrid va derrotar el València -campió de Copa- i l’Atlètic va superar el Barça -campió de Lliga- per plantar-se a la gran final. A l’hora del títol, ni rastre dels equips que van tenir trams foscos de futbol durant la temporada passada. El partit va ser un espectacle. I es va resoldre com sempre que un derbi se’n va als penals: amb victòria blanca, com havia passat en els quatre precedents anteriors.

No hi va haver gols però sí moltíssimes ocasions. Oblak es va fer gran sota els pals. Però el gran heroi va ser Courtois, que va salvar fins a tres ocasions cantades del seu exequip. Una després d’una centrada de Correa que va refusar un defensa i va obligar el porter a rectificar la posició i posar una mà salvadora que va evitar el gol. També en els penals va ser decisiu: Oblak no en va parar cap i ni tan sols va encertar la trajectòria de cap llançament. En canvi, el belga va aturar el segon i el primer se’n va anar al pal. “Ens ha faltat sort”, comentava Oblak. “Hem tingut més confiança en els penals”, responia Courtois.

El partit per al títol va anar de menys a més. Un duel que, fins a l’expulsió de Valverde, va ser molt noble entre dos equips que es respectaven i s’estudiaven. La iniciativa anava canviant de bàndol. A vegades era d’un Atlètic que feia molt de mal en la pressió alta. A vegades era del Madrid, que movia amb encert la pilota, aprofitant el replegament de l’oponent. Hi va haver poques ocasions serioses en el primer temps i molta més projecció ofensiva a la represa, especialment de l’equip de Simeone.

Els tècnics van calcar els plantejaments de les semifinals. A falta dels davanters titulars, el Madrid va jugar amb Jovic en punta i cinc homes al mig del camp, el mateix que li havia servit per passar per sobre del València. En canvi, Simeone es va decantar pel 4-4-2, amb Joao Félix i Morata com a referents atacants. El primer va tenir una mala nit, malgrat posar-hi moltes ganes, perquè ni tan sols va xutar entre els tres pals. Morata sí que va dirigir millor els llançaments, però va veure com en dues de les rematades el porter va evitar el gol, primer posant la mà al primer pal i després movent la cama per refusar una rematada de xilena.

Però el 9 matalasser hauria pogut ser l’heroi de la final en el minut 115. Una errada de Carvajal va permetre que sortís a l’atac per disposar del que havia de ser la millor ocasió del conjunt del Cholo. Quan estava a punt d’entrar a l’àrea, Fede Valverde el va fer caure just abans d’arribar-hi. El jugador del Madrid ho va pagar amb la vermella, però va aconseguir el seu propòsit: mantenir la porteria a zero, ja que la falta la va refusar la barrera.

Els matalassers van acabar millor que el Madrid, més valents i decidits. Contra el Barça els va sortir bé l’aposta. Però ahir no. Dijous jugaven contra el porter suplent. Ahir ho feien contra el titular. Són detalls que decideixen els títols.