Què tenen els maduixots del Maresme, que són tan diferents?

Sant Pol de MarQui observa per primer cop les muntanyes del Maresme on es conreen els maduixots pot pensar que ha anat a parar a un paisatge de l’Àrtic. Els hivernacles cònics alineats a les terrasses de les muntanyes vistos de lluny fan pensar en els refugis de neu amb forma de cúpula i de color blanc. És la primera impressió. Després la vista s’acostuma al paisatge clapat de blanc, amb verd pels laterals, per on es veuen les maduixeres. “Si em pregunten per què els maduixots del Maresme són tan bons diré que és per aquesta terra”, explica el pagès Josep Ginesta, de Sant Pol de Mar, que en cultiva a la vall de Golinons, on en té una hectàrea cultivada.

Als afores del nucli urbà de Sant Pol de Mar hi ha els camps de “vinyes” —com els veïns es refereixen als camps conreats de maduixeres—. Els anomenen així perquè abans hi havia vinyes, però les van arrencar quan va arribar la fil·loxera, l’insecte que les va destrossar una per una. “Després hi vam plantar garrofers i quan jo vaig heretar aquesta hectàrea hi vaig posar els maduixots, més ben dit els fresons, perquè a casa nostra sempre n’hem dit així”, explica Joaquim Ginesta davant d'unes muntanyes que et deixen amb la boca oberta. “Aquest pendent pronunciat, aquesta inclinació, és la clau perquè els rajos de sol toquin la fruita, fet que s’afegeix als corrents d’aire, que s’arremolinen de manera que algun dia mentre col·locava l’hivernacle gairebé m’he enlairat, i no exagero”, diu el Joaquim, i el Buba, amb qui treballa, ho confirma. Els hivernacles són uns semitúnels, és a dir, tanquen les plantes per la part superior però no pels laterals, per on les plantes queden ventilades sempre.

Varietats diferents

Tots dos, el Joaquim i el Buba, asseguren que no en mengen gens, de maduixots, ni tan sols quan en van collint per preparar les comandes diàries que el Josep reparteix. “Quan les veus a tota hora, el desig de menjar-ne que té la gent et desapareix”, diu el Joaquim. El Buba hi està d’acord, però ell també hi afegeix un altre motiu, i és que el maduixot, per a ell, és una fruita nova. “Al meu país, a Gàmbia, no n’hi ha cap altra que s’hi assembli”, explica.

Quan es tresca amunt i avall per la vall de Golinons, tots els maduixots semblen iguals, però no ho són. A Cal Ginesta, com es diu aquesta parcel·la de terra, hi tenen plantades varietats diferents, cosa que dona peu a mides i gustos singulars. En una banda de la muntanya hi tenen plantats els maduixots de la varietat Amandin; en una altra, els Charlotte. “Aquests últims són els més apreciats, perquè són més grossos de mida i en boca són més carnosos, més dolços”, explica Ginesta. “Tot i això, si primer tastes els Amandin diries que són els més bons, perquè la diferència en gust és subtil”. De mida sí que són diferents, perquè els Charlotte són clarament més grossos. Probablement per aquesta mida s’explica la concentració de sucres i la carnositat. La comprovació empírica de l’un i de l'altre corrobora les paraules del pagès. I encara més. La dolçor de les dues varietats fa recordar els gustos de les fruites de veritat, els que connecten amb la infància. “M’ho han dit més d’una vegada, que els maduixotsdel Maresme els fan recordar quan eren petits i en menjaven a casa”, diu el pagès de Sant Pol. Per a ell, la frase és tot un elogi.

Plantats en alçada

Per continuar, els maduixots de la vall de Golinons no estan plantats directament a terra, sinó alçats alguns metres. “En contacte amb la terra directament la planta agafaria malalties o fongs”, explica. Per això està al capdamunt d’unes torretes, uns sacs blancs allargats, el material dels quals és el que toca a terra, i la planta, més delicada, hi queda al capdamunt. Per això, a les muntanyes de cultiu de maduixes no es fa guaret, és a dir, no cal que la terra descansi, perquè no s’hi planta directament.

I una altra curiositat. El fet que la planta estigui aixecada de terra també fa que la fruita reposi, corbada, pels costats i que estigui ventilada. “És una fruita molt delicada en tots els sentits, des del cultiu fins a la seva collita”, diu el pagès. A més, també hi ha el fet que Joaquim Ginesta les cull madures, al punt de ser menjades: “Així que encara hem de ser més delicats perquè no es facin malbé”, diu. Com que ell mateix en fa el repartiment, les cull al punt bo de maduració, just per ser menjades.

I a qui les reparteix? “A particulars i a petits mercats. També n’havia portat a la cuinera Carme Ruscalleda quan tenia obert el restaurant Sant Pau”, explica. De maduixot del Maresme n’hi ha, però “no arriba als grans mercats, perquè la producció de la competència és molt gran”, diu Ginesta, que fa referència al maduixot produït a Huelva, que es distribueix als mercats de Catalunya a través de Mercabarna. De fet, amb dades del mateix Mercabarna, el 2019 van vendre 6.145.928 kg de maduixots de Huelva, xifra que contrasta amb els 878.680 kg de maduixots del Maresme. L’any passat, marcat pel confinament, el consum es va reduir respecte a anys anteriors. “Quan es va iniciar la pandèmia la població va deixar de consumir maduixes per por, perquè és una fruita que no té pell”, explica Roser Lapuente, cap de comunicació de Mercabarna. Així doncs, el 2020 es van vendre 5.965.145 kg de maduixots de Huelva, mentre que del Maresme van ser 618.686 kg.

El Maresme vs. Huelva

A l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), Amparo Monfort, com a investigadora del programa de genòmica i biotecnologia vegetal, explica que les varietats de maduixes que es cultiven a Huelva i al Maresme són diferents. “El clima fa que unes vagin bé per a una zona i unes altres per a l'altra”, diu. Les del Maresme “acostumen a tenir una campanya més tardana —que acostuma a ser als mesos de maig i juny— i més tard, cap a la tardor, té una altra brotada”, diu. De fet, per aquest motiu les maduixes del Maresme es coneixen com a varietats “remuntants”, perquè broten en èpoques diferents de l’any. En aquest punt, el pagès Joaquim Ginesta indica que ell en té durant tot l’any.

Seguint el fil de les varietats, la investigadora de l’IRTA explica que amb les maduixes passa tal com passa amb les pomes, que tenen mil i una varietats. “Però no les sabem distingir per noms. Totes entren al nom de maduixes o maduixots i, en canvi, sí que hi ha varietats: la Monterrey, l’Albion, la Gaviota o la Pájaro. Aquesta última és una de les més cultivades al Maresme”, diu. Però n’hi ha moltes d'altres, algunes d’origen francès –com les Amandin i les Charlotte–, que també es cultiven aquí perquè les condicions climàtiques fan que brotin bé. 

I és que la innovació també ha arribat a les maduixes. “Des del 2000 els productors han posat molt d’èmfasi perquè les varietats siguin més nutritives i aromàtiques”, diu Amparo Montfort, que detalla que cada país té les seves preferències pel que fa a les maduixes: “A França i a la Xina prefereixen que siguin dolces, mentre que a casa nostra ens agrada que tinguin un punt àcid”, diu. A partir d’aquest mapa dels gustos, els productors poden conrear-ne per a l’exportació —un altre tema que amb la maduixa, com amb moltes altres fruites, és complex, perquè va lligat als temps de collita i no sempre es fa quan són madures—. “Si no es cullen madures i hi sumes el transport, llavors el gust serà el perjudicat”, diu Montfort. Ella mateixa assenyala que els maduixots del Maresme no podran competir mai amb els de Huelva en quantitat perquè els conreus en aquest últim cas són extensos, mentre que al Maresme n’hi ha menys.