“Mai la Mina havia estat tan degradada”
Sant Adrià de Besòs“Sempre hi ha hagut conflictes, però mai havíem arribat a un grau de degradació com el que tenim ara”. I compte quan diuen “mai”, perquè són aquí des del primer dia: Josep Maria Monferrer hi va arribar fa 41 anys, va ser el primer director d’una de les escoles i s’ha jubilat sent professor. Carmen Galindo va arribar a Barcelona el 1966 procedent d’Almeria. El Paco va deixar Melilla el 1962 per anar al Somorrostro i d’allà al Besòs, i ara és president de l’Associació de Veïns de la Mina. Paqui Jiménez hi va arribar el 1977, quan va casar-se amb el seu marit, “que era gitano i que ara és mort”. Avui és la portaveu de les famílies del bloc del carrer Venus, probablement l’edifici de pisos més degradat de Catalunya. I tot a 500 metres del Fòrum.
Tots quatre s’han fet grans, estan cansats i estan perdent l’esperança: “A la Mina estem a punt de declarar el fatalisme com a malaltia mental. La gent actua com a víctima perquè veu que no pot fer res”. ¿I què hi passa? Segons tots quatre, els espais públics estan controlats pels clans familiars, amos del mercat de la droga i dels objectes robats. Com que l’administració ha fet legals alguns d’aquests grups, convertits en empreses regularitzades de vigilància d’obres, “tot el que era críptic s’ha fet legal i el concepte de gueto guetos’ha enfortit moltíssim”. “La gent de la Mina diu: «Vaig a Sant Adrià». Com si no hi fóssim!”
El resultat, segons Monferrer, “és que el carrer està controlat per gent que farda de penjolls d’or i cotxes de luxe”. Però alhora hi ha molt atur i la gent et diu: “Haig d’alimentar la canalla”. “Les famílies promocionades porten els fills a escoles de fora de la Mina. A les escoles d’aquí ja no hi ha barreja, i a les aules hi ha alumnes que no tenen línies vermelles a casa. L’escola ja no és cap ascensor social. Abans, si estudiaves, encara podies triomfar a la vida. Aquí, els adolescents que treballen en la droga són els triomfadors socials. Estudiar a l’escola no els serveix per a res”.
Hi ha una entitat que està per sobre dels clans i els cohesiona: l’Església evangèlica. Segons algunes fonts hi ha encarregats del culte que els diuen que el poble gitano és el poble escollit, de manera que la llei gitana és gairebé voluntat divina.
“Els que estem lluitant aquí som una minoria. Molta gent no marxa perquè no pot. I en públic no ho diran mai perquè tenen por. Els meus fills no saben que estic fent aquesta entrevista”, diu la Carmen. “Un dia van entrar aquí, al Centre de Documentació, ens van robar els ordinadors, van remenar tots els papers i s’hi van pixar. El poder no és a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs”, explica.
Els quatre veïns es queixen de “l’Ajuntament paral·lel” que és el Consorci de la Mina (Generalitat, Diputació i ajuntaments de Sant Adrià i Barcelona). “Els nostres conflictes són municipals, però n’hem de parlar amb el Consorci perquè l’Ajuntament se’n desentén. Els regidors de Sant Adrià no saben ni què es cou aquí. A vegades diem als regidors: «Però si a tu t’han elegit també amb vots d’aquí!»”
El Josep Maria, la Carmen, el Paco i la Paqui creuen que a les administracions canvien problemes socials per diners: els diners dels plans locals, nacionals o europeus que cauen sobre la Mina, “fins a convertir-la en una mena d’abocador de tot el que ha sobrat i que no volen al centre de Barcelona, que el turisme ha tornat caríssim: indigents, famílies desestructurades i venda i consum de droga”.
Monferrer va pel carrer saludant exalumnes: “Tinc 30 anys i quatre fills, de 9, 7, 5 i 4 anys. I no els pego, no com a mi, que sí que em pegaven”. “José María! -crida un altre amb una Bíblia a la mà-. Ya me sé la genealogía de los profetas de memoria! ” “Em moriré sense veure la Mina arreglada. De què ha servit tanta lluita veïnal?”, lamenta la Carmen. A la porta del local hi ha una rèplica de les pancartes que els veïns van portar en una manifestació, encara sota el franquisme. Una diu així: “El caciquisme i la corrupció política i social es construeixen sobre la ignorància de la gent”.
200 milions d’euros per a un pla de transformació a mitges
La Generalitat de Catalunya, els ajuntaments de Sant Adrià de Besòs i de Barcelona, i la Diputació de Barcelona van constituir el Consorci del Barri de la Mina l’any 2000. L’ens va destinar -amb el suport de la UE- 200 milions d’euros al pla integral de transformació del barri. El pla tenia com a element central solucionar els problemes d’habitatge, reallotjant els habitants del bloc Venus, però també la lluita contra la drogodependència. Els veïns denuncien infinites pròrrogues del pla, i que els pisos nous no han afavorit els veïns de l’edifici Venus, sinó terceres persones. D’altra banda, critiquen que cada cop es troben més xeringues i conclouen que el pla només ha suposat un rentat de cara la Mina.