11/5: Una celebració

HE SEGUIT AMB INTERÈS la celebració de l’aniversari del final de la Segona Guerra Mundial a Europa, especialment la que s’ha fet a Alemanya. El final d’una guerra terrible és una cosa que cal celebrar. I la derrota del nazisme i la fi dels seus crims, encara més. També en el cas dels alemanys. Impressiona així veure sobre la Porta de Brandenburg uns cartells que donen les gràcies als exèrcits que van ocupar Alemanya. Un agraïment per l’alliberament que ha d’incloure una petició de perdó per una guerra que el nazisme va provocar i que li va servir per cometre els crims més terribles i repugnants. Aquesta celebració presenta la data històrica no com la derrota d’Alemanya, sinó com la fi del nazisme. I em semblen del tot pertinents les tones d’autocrítica que ha hagut de fer Alemanya i que es resumeixen en aquests cartells donant les gràcies. Però també m’hauria semblat pertinent que en les celebracions dels vencedors, tants anys després, hi hagués no pas tones però sí algun gram d’autocrítica per les coses que no es van fer bé. Perquè els crims enormes fets en nom d’una causa perversa demanen tota l’autocrítica. Però les coses injustes fetes en nom d’una causa justa també en demanen alguna. (I no penso només en aquella guerra. Penso en totes.)