24 de maig, primera volta?

24 de maig, primera volta?
i Toni Comín
02/06/2015
4 min

Podem llegir les eleccions municipals del 24-M com una primera volta de les eleccions plebiscitàries del 27-S? Vista des dels partidaris de la independència, la resposta a aquesta qüestió sembla òbvia. Els alcaldables i regidors que han signat el compromís de l’ANC, les candidatures dels partits signants del “full de ruta” i d’altres també netament independentistes, tot això, ha sumat ara molt més que fa quatre anys. Concretament, CiU, ERC i la CUP junts han fet 300.000 vots més que l’any 2011 i han passat del 33% d’aleshores a l’actual 44%. Com han resumit encertadament l’ANC i Òmnium: “El got de l’independentisme està més ple després del 24-M que abans”.

Si a això hi afegim que, a la capital, Barcelona en Comú (BComú) ha substituït el PSC com a força més votada de l’esquerra i que BComú, indubtablement, està bastant més compromesa amb el procés que el PSC —començant per la presència de membres obertament independentistes entre els seus dirigents, cosa que ningú podria dir del PSC—, sembla evident que, després del 24-M, és més fàcil encarar el 27-S amb expectatives de victòria. La qual cosa no significa, ni de bon tros, que la partida es pugui donar per guanyada.

Tanmateix, hi ha partits que es resisteixen a llegir el resultat del 24-M en clau nacional —i, de fet, tenen tot el dret de fer-ho—. De fet, és completament lògic: ¿si neguen el caràcter plebiscitari o constituent de les eleccions del 27-S, com haurien de reconèixer el caràcter preplebiscitari o preconstituent de res del que hagi passat abans? Per a aquests partits, el que estava en joc el 24-M era únicament i exclusivament l’elecció dels equips que hauran de regir els destins dels municipis durant els propers quatre anys. Per a ells, fer extrapolacions d’aquestes preferències expressades a les municipals a les preferències hipotètiques que puguin tenir els electors en relació amb la independència és del tot il·legítim, per no dir un frau.

Interpretar en clau exclusivament local els resultats del 24-M incorre, crec, en dos oblits importants —dit sigui amb el màxim respecte—. D’entrada, no és incompatible que una candidatura fes dues coses alhora: que oferís un projecte en clau bàsicament local i que al mateix temps es posicionés explícitament en relació a la independència. Però, en segon lloc, són els electors els que decideixen lliurement en cada moment quina és la seva prioritat. ¿I si per a alguns votants el procés és, ara per ara, el més rellevant i, per tant, han votat bàsicament pensant en això? ¿I si allò que més els importava, a l’hora de triar alcalde o alcaldessa, era saber si farà costat al govern en cas que aquest tiri endavant un procés constituent?

Només per aquestes dues raons, llegir el 24-M en clau preplebiscitari ja seria, no només legítim, sinó fins i tot inevitable. Tanmateix, crec que hi ha encara una altra raó que ens permet entendre les municipals de maig com una primera volta de les eleccions de setembre. De fet, la més interessant de totes. Una raó que hauria de fer pensar a aquells que es neguen a admetre aquest caràcter de primera volta del 24-M. Perquè parteix de la seva mateixa premissa: que les eleccions municipals estan previstes per parlar dels reptes i dels problemes locals de cada municipi. Si focalitzem la nostra atenció en els ajuntaments i en el seu futur, justament per això no podem deixar d’entendre el 24-M i el 27-S com dues eleccions estretament vinculades. Per què?

Avui, a Catalunya, creix el que podríem anomenar l’independentisme social, el d’aquella gent que ha apostat per la independència des de la convicció que l’estat propi és una condició imprescindible per fer de Catalunya un país socialment avançat, tan avançat com els països socialment més avançats d’Europa. És la mateixa gent que apostava, fa uns anys, pel federalisme per la mateixa raó: el veien com el marc que havia de permetre el progrés social de la nació. Gent que ha arribat a la conclusió que, com a comunitat autònoma d’Espanya, l’estat del benestar català sempre serà de segona. I que només si disposem d’un estat propi podrem construir un estat del benestar de primer nivell.

Els estats del benestar de més qualitat d’Europa -aquells països amb millors serveis públics, amb més equitat fiscal, amb drets socials més ben garantits, amb menys desigualtats i menys pobresa, amb un mercat de treball més dinàmic i més segur i, al mateix temps, amb empreses més competitives- comparteixen en la majoria de casos una característica fonamental: els ajuntaments en són els protagonistes. Perquè són els responsables directes d’una bona part dels serveis públics, de les polítiques d’inclusió social o de dinamització econòmica. En aquests països socialment avançats, els ajuntaments no són la parenta pobra dins del conjunt de les administracions públiques, sinó que, tot el contrari, són la base sobre la qual s’edifica tot el seu sistema de benestar i de progrés social.

Per tant, ¿i si els nostres municipis es juguessin el seu futur el 27-S tant o més que el 24-M? Potser els primers interessats a iniciar un procés constituent -que només serà possible si el 27-S guanyen les forces sobiranistes- són els mateixos ajuntaments. Perquè potser la independència és la gran oportunitat per dotar el poder local dels recursos i del poder real que la nostra democràcia i el seu model autonòmic no ha estat capaç de donar-li fins ara.

Quan afirmem que el 24-M és la primera volta del 27-S, que ningú es confongui. Perquè no estem parlant de subordinar el necessari i insubstituïble debat local al debat nacional. No estem posant els municipis al servei de la independència, sinó al contrari: estem parlant de posar la independència al servei dels municipis. Perquè els nostres ajuntaments, si fem les coses ben fetes, haurien d’estar entre els màxims beneficiaris del procés de construcció d’un nou estat. Perquè el futur els nostres pobles i ciutats —començant per la capital del país, Barcelona— molt em temo que no serà el mateix si som independents que si no ho som.

stats