El mal presagi dels Gaudí
El millor que té el cinema català és la gala. Lluís Danés, el seu director, ha demostrat un any més el seu enorme talent per fer uns Gaudí dignes, elegants, punyents i càlids tenint en compte l’austeritat pressupostària i un context cultural i polític que conviden poc a la festa. L’arrencada, amb un musical potent i àcid, demostra que l’Acadèmia se sap enfotre d’ella mateixa i de les circumstàncies humils del cinema català.
David Verdaguer va presentar amb solvència, i la clau va ser, sobretot en el monòleg inicial, un bon guió. Esperem que el sistema immunitari del doble de Verdaguer sigui tan ufanós com els seus pectorals, perquè el fred que semblava fer a l’auditori i la durada (un pèl excessiva) de la gala auguren unes quantes pulmonies. L’acte va tenir ritme i es va anar per feina en el lliurament de premis. Sense comedieta extra per part dels professionals que havien de fer les entregues i amb una oportuna pluja de fulles que obligava a acabar discursos.
L’humor es va subministrar en la justa mesura. Tot i algun problema de so inicial, l’engranatge de l’espectacle va funcionar meravellosament bé. La cura sobre l’escenografia, la il·luminació, el guió... van fer que la gala fos eficaç tant per als que ho seguien en directe des del Fòrum com des de casa.
Lluís Danés és un mestre a l’hora de barrejar gèneres: cinema, teatre, televisió i música van fluir en perfecte sintonia i van crear un espectacle unitari que va marcar les diferències respecte als prototipus estàndards de gala, on es nota massa l’estructura. Els comentaris per als espectadors de TV3 de Carolina Rosich i Ismael Martín van ser oportuns i concisos. La reivindicació feminista i la política van anar de bracet del bon gust, especialment amb l’esplèndida actuació d’Elena Gadel i Beth Rodergas cantant el ‘Companys, no és això’. Les imatges de fons donaven multiplicitat de missatges de protesta sense que fos necessari verbalitzar-ho tot. Les cadires buides dels polítics absents també van servir, més enllà del llarg aplaudiment emotiu, com a protesta visual. Va ser un encert homenatjar Carles Santos de manera especial, al marge del vídeo dels difunts. Va aportar la nota extravagant que caracteritzava l’artista total.
A la directora de l’Acadèmia, Isona Passola, se li ha de reconèixer, entre altres virtuts, la de permetre que la gala fes broma amb ella, fins i tot amb les conseqüències letals del seu discurs. El que ens va acabar de rematar va ser l’eterna dissertació de Mercè Sampietro. Aquesta part va marcar un punt d’inflexió que va estovar el vigor que fins aleshores tenia la gala. Passola, per cert, va advertir que l’ofec econòmic podia convertir la gala en l'última. Esperem que no, però si ho és, sempre podrem dir que els premis Gaudí van morir, com l’artista que els dona el nom, de manera abrupta però en plena esplendor. Ves que no sigui un mal presagi.
