La malaltia del músic (II)
La setmana passada us parlava de la distonia focal, uns moviments involuntaris que pateixen sobretot músics (violí, piano, guitarra). Els dits o la mà fan contraccions o extensions que no es poden controlar. Jo la vaig patir. Hi ha diverses aproximacions a la teràpia per curar -la. En el meu cas, la solució me la va donar un altre músic que va estar vuit anys amb la mateixa malaltia. No podia ni bufar (toca el bombardí).
Ho explico aquí, en un diari generalista i no especialitzat, perquè la conclusió serveix per a tothom. Per a la vida en general. Tot el problema de la distonia té a veure amb un excés de càrrega emocional. Comencem a projectar en el simple acte de moure un dit o bufar una embocadura tot el que volem ser, el reconeixement buscat, el que esperem dels altres. Quan la càrrega emocional que es posa sobre qualsevol acte és excessiva -sigui el moviment del cos per tocar un instrument o sigui per resoldre una feina o una relació personal-, el nostre jo perd el control i comencen els actes reflexos, els comportaments involuntaris, els mals hàbits, en definitiva.
En el meu cas i en el dels centenars de músics que ha curat la persona que em va atendre, la solució era tan senzilla com entendre que a la vida hi ha dues vessants: l’emocional i la cognitiva. Un no pot donar dues ordres contràries alhora al cervell: deixa de fer aquest moviment que no vull fer, i fes aquest altre, que és el correcte. El cervell no pot obeir dues ordres alhora. I, per això, els que hem patit distonia focal ens podem passar anys fent exercicis sense cap millora. Deixar de fer i fer són dues coses diferents. Per deixar de fer necessitem treballar les emocions, treure tota la càrrega emocional que hem posat en algun aspecte, com ara l’instrument musical. No podem lluitar contra un moviment instintiu. El que podem fer és ignorar-lo. Quan apareix, aturar-nos i, senzillament, relaxar-nos, dir-li al nostre ego que no lluitarem contra ell fins a deixar que el jo prengui el control del dit, de la mà o de les nostres vides. És només llavors quan la vessant cognitiva pot actuar i amb tota senzillesa posar el dit, la mà o la vida allà on la volem.
Som emocions i cognició. Es tracta de saber quan treballar cada vessant. Al piano i a la vida.
