¿És cert que tot va malament?

La pandèmia no remet, les mesures que s’apliquen són incapaces de resoldre la crisi sanitària. L’enfrontament entre autoritats autonòmiques i estatals a Madrid voreja, per part de les primeres, la delinqüència i supera tots els límits fins ara vistos de la incompetència. Espanya se situa entre els països amb més contagis i morts a Europa i hi ha regions, Madrid, on el perill de superar la capacitat hospitalària és alt. La crisi econòmica galopa: Espanya serà l’estat de la UE que més reduirà el seu PIB el 2020 (un 17%). S’han perdut centenars de milers de petits negocis que no tornaran a obrir. Mig milió d’autònoms tindran difícil fer ingressos per subsistir quan els ERTO acabin, al febrer. Podem tocar el 18% d’atur, i el 45% per als joves. La classe treballadora s’ha gastat els estalvis per poder sobreviure a la crisi. La pobresa ha arribat a una part de la població, hi haurà centenars de milers de persones que viuran del subsidi de subsistència de l’Estat i milers de famílies que viuran de la caritat. La desigualtat va a l’alça -els rics més rics i els pobres més pobres-, i els salaris dels joves no cobreixen les seves despeses. L’alta administració de l’Estat, la judicatura, l’Advocacia de l’Estat... han envaït àrees que haurien d’estar reservades a la política i s’erigeixen, en el cas dels jutges, en salvadors d’aquest Estat que “els polítics no han estat capaços de defensar”. La monarquia està en qüestió i la dreta s’ha erigit en la seva defensora, i ara pot convertir-se en institució de part (sempre ha estat aquesta la raó de la seva caiguda). Un nou president de la Generalitat, màxima autoritat de l’Estat a Catalunya, ha estat defenestrat per una banalitat, sense el mínim respecte de l’Estat per ell mateix. El govern central no aprèn la lliçó que la repressió sobre els polítics i els discrepants no resol els problemes, els agreuja, i la pràctica es consolida. L’estat d’ànim de la ciutadania és pessimista. Molts no veuen cap esperança a l’horitzó. Estar malament i veure un futur millor porta a l’esperança, veure’l pitjor porta a la desesperança. Necessitem un motiu, una raó per confiar en el futur.

Això ha passat abans en la història d’Espanya: al principi del segle XX, derrotada pels EUA, perdudes Cuba i Filipines, amb un conflicte social greu que va donar lloc a la insurrecció de la Setmana Tràgica a Barcelona. El pessimisme es va estendre entre la població i el dubte sobre el que era i havia de ser Espanya va donar lloc a una barreja de desesperança, de desconfiança, que va originar una generació d’intel·lectuals -Valle, Unamuno, Baroja, Machado...- tan brillants com destructors de la confiança en el col·lectiu nacional.

El març del 1910 Ortega y Gasset va fer una conferència a Bilbao: “España es el problema y Europa la solución”. Que el problema era Espanya no calia demostrar-ho, era una evidència, però llavors Europa era una esperança remota. Ara es repeteix la història, però amb més força i mitjans perquè Espanya (tornem a ser el problema) forma part d’Europa, políticament i econòmicament. El pla de reconstrucció de la Unió Europea és una certesa i la diligència i eficàcia que s’exigeix per participar-hi és, per a la ciutadania, una seguretat, i per al govern, una obligació.

Europa és més important que fa un segle, malgrat que el seu pes polític i econòmic al món sigui menor. Ho és perquè la cultura europea està basada en la ciència més que cap altra i ara és el moment de l’avenç científic i tècnic. Enlloc hi ha una riquesa cultural, una varietat i diversitat de llengües, de caràcters i d’art i història, com a Europa.

Necessitem optimisme i il·lusió per al futur, per sobreviure intel·lectualment al moment actual. Quan Miguel de Unamuno feia partícip Joan Maragall del seu pessimisme existencial, era Maragall qui el contraposava amb la llum de l’esperança, de la confiança en els altres... essència de la catalanitat.

Hi ha moltes raons per fer-ho, però ara una d’essencial: Europa transferirà a Espanya 20.000 M€ a l’any entre el 2021 i el 2027 per modernitzar i fer més eficaç la nostra economia, diners que hem de saber aprofitar, perquè si no ho fem de manera justificada i detallada, no vindran. Entre els anys 1980 i 2010 van arribar a Espanya, provinents de la Unió Europea, 90.000 M€, la transferència més important de recursos entre estats de la història... que en part vàrem malbaratar. Ara el fet no es repetirà. Si aquests diners, que es posaran en mans del teixit productiu nacional, no són adequadament invertits en plans sòlids i contrastats, que la Comissió verificarà, els perdrem. Els estats membres de la UE no permetran que repetim la història del passat... Ens coneixen i aquests diners estan disponibles gràcies a l’esforç compartit i l’endeutament solidari d’Europa. Per rebre’ls cal invertir-los bé.

Des de Catalunya hi podem contribuir i ens en podem beneficiar, però Espanya ens hi ha de deixar participar des de la lleialtat i la igualtat. Que no es faci realitat el dubte sempre present en les relacions entre Catalunya i Espanya: el que diu que és més fàcil la independència de Catalunya que fer entre tots una Espanya federal.