Mals que venen de lluny
El València va culminar un gran negoci quan es va desprendre de Mathieu. Amb els 20 milions d’euros que el Barça va pagar pel francès, Rufete, l’aleshores director esportiu valencianista, va comprar Mustafi i Otamendi. El València es va reforçar amb dos jugadors amb potencial, els va aprofitar esportivament i en va treure un rendiment posterior a l’hora de vendre’ls. El de Mathieu és un error que vam pagar molt car a Màlaga. El partit de La Rosaleda estava ben plantejat, l’equip de Luis Enrique transmetia aquella sensació familiar d’anar picant pedra fins a decidir un partit, però una errada infantil del francès va canviar el matx i potser la Lliga. Ve d’una altra època i d’uns altres gestors, però l’equivocació ha anat esclatant en els nostres dies. Era una època en què l’assignatura pendent consistia a fitxar un bon central de garanties. Curiosament, aquesta assignatura s’ha aprovat aquest estiu amb la incorporació d’Umtiti, que ja s’ha fet un lloc en l’onze de gala. Estem parlant del gran fitxatge d’una temporada en què el club s’ha gastat molts diners sense gaires resultats.
Luis Enrique va dir a principi de temporada allò que tenia la “millor plantilla” de la seva etapa com a entrenador del Barça. És injust retreure-l’hi ara a aquestes altures de la temporada, perquè amb el plantejament que s’havia fet aquella sentència tenia tot el sentit del món. Ara bé, els fitxatges no han rendit com s’esperava. I ara ho estem pagant. André Gomes es queda molt lluny de les expectatives. Sembla viure en una crisi de confiança absoluta i apareix, segurament, com un jugador indolent quan el que necessita l’equip és competir al màxim. Alcácer ha tingut la mala sort de tenir molt pocs minuts i de patir una adaptació difícil. Digne apareix de manera testimonial. Segurament es van buscar jugadors amb el criteri que assumissin amb certa naturalitat la seva condició de suplents en un equip farcit d’estrelles, si és que això és possible. Aquest criteri és segurament el que ha entrat en crisi pensant en el futur. Luis Enrique es manté fidel a la seva estratègia de rotacions per administrar esforços i arribar forts als partits decisius. Però la segona línia, el fons d’armari o com voleu dir-ne, ha estat protagonista de pràcticament totes les desfetes de la temporada.
L’estiu que ve tocarà fer retocs. Hi haurà sortides, segur. I incorporacions destacades. Però fa l’efecte que aquest criteri d’assumir que el paper secundari dels nouvinguts sigui tan determinant ha entrat en crisi. No pot ser tan determinant com fins ara.
