La ‘manada’ al segle XVII

La història ens diu que de l’àmplia gamma de les violències sexuals infligides a les dones algunes ja no tenen lloc; vull imaginar-me que el dret de cuixa, la possessió sense consentiment d’una noia acabada de casar, la subjugació per partida doble que el poder aplicava, està extingit, o almenys gairebé, arreu del món. D’altres, com la infibulació dels genitals femenins, per exemple, estan en procés d’erradicació. Però n’hi ha, de violències, que no tenen data de caducitat. Les violacions sexuals es perpetren massivament en les guerres; no importa el sexe, l’edat ni la condició de l’agredit o l’agredida. Un exemple geogràficament proper: 20.000 dones i nenes van ser violades mentre va durar la Guerra de Iugoslàvia. O bé es cometen diàriament a la mateixa llar, en un descampat aïllat, a la porteria d’un edifici, com en el cas dels Sanfermines, o en un simple ascensor. Si és en manada, la cridòria festiva, canina, ensumant el botí està ben garantida. I és que, com dic, la violència sexual continua tràgicament present al món. Per acabar-ho d’adobar, la demència d’algunes societats rebutja les violades: així d’horrorós és el deshonor per a les famílies. Potser aquestes societats són més properes que no ens pensem. Quanta maldat i cinisme: dones i criatures assaltades i ultratjades (marits, pares i mares de retruc agredits), espantades, adolorides i amb la dignitat per terra i, a sobre, estigmatitzades.

Tampoc tenen data de caducitat els assetjaments sexuals. O els comportaments que deroguen, degraden i humilien les dones. Pot semblar paradoxal però moltes vegades la finalitat de l’assetjament sexual té poc a veure amb la cerca del gaudi sexual i molt, en canvi, amb el gènere: el propòsit és castigar les dones que pretenen fer detonar les normes implícites dels rols de gènere o que ambicionen llocs de treball que se suposa que són “territori dels homes”.

Els casos de famosos i homes VIP que últimament han saltat a la tribuna pública han estat la gota que ha fet vessar el got. Dones de diferents països, llocs i posicions laborals no han dubtat a pujar a la palestra i denunciar els assetjaments sexuals que han patit: així han trencat el silenci que les corcava i han demostrat la seva valentia. Jo vull ser coratjosa com elles i, com El crit, d’Edvard Munch, dir-ho alt i fort: #Jotambé! Una més, doncs, en la llarga llista de dones que han experimentat una o més formes d’assetjament sexual en el decurs de les seves vides; més de 100 milions només a la Unió Europea.

I així seguim, perpètuament batent-nos contra aquesta tirania, contra aquest repugnant obstacle. Artemisia Gentileschi (Roma, 1593 - Nàpols, 1653) ho va tenir clar; alguns dels seus olis sobre tela són una revenja triomfant, una manera de fregar-se la brutícia vomitiva del seu cos de 19 anys, violentat fins a extrems insuportables pel seu preceptor. No m’estranya que, uns any després, la noia decapiti Holofernes (ca. 1620-1621, oli sobre tela). Artemisia va trencar el silenci en una carta descarnada en què descriu amb pèls i senyals la lluita esfereïdora amb l’agressor, cos a cos, fins que la va mig estabornir i violar. Artemisia Gentileschi e il suo tempo, la prodigiosa exposició que es va fer fins a principis de maig al Museo di Roma, al Palazzo Braschi, presentava la turbulència interna de la meravellosa pintora, un esclat d’emocions primàries en pugna però també la reflexió de l’elaboració pausada i el traç perfecte. Em commou que en els tentacles de la Renaixença italiana una dona esdevingui una pintora de renom, molt considerada entre els seus companys de taller i pintors de l’època. Sorprèn, encara que sigui la filla del gran mestre Gentileschi. M’agradaria corbar el temps i contemplar què s’esdevenia en aquelles glorioses èpoques en relació amb aquests fets. M’agradaria apamar amb la ment per què una artista amb un talent tan exquisit va quedar després empresonada a les masmorres de l’oblit. ¿O sí que ho entenc? Els estereotips, els prejudicis i la discriminació per raó de sexe en van ser, evidentment, els culpables. Mireu com són de seculars. En qualsevol cas, Artemisia va mostrar la seva grandesa afrontant per mitjà de l’expressió artística -la seva eina- la por, el desesper, el decaïment, els sentiments de culpabilitat, la vergonya i la ràbia que la turmentaven per l’agressió que havia sofert. M’atreviria a dir que és una de les primeres pintores feministes. I soc molt conscient de la polseguera aïrada que aixeca la paraula feminisme, tan menyspreada i malentesa. Tot i que l’art d’Artemisia Gentileschi és moltíssim més que això. O potser és precisament això, ja que depèn de com entenguem el feminisme.

La llibertat creativa de l’art sovint reflecteix els problemes socials d’una època i els dona visibilitat. Avui la societat té sobre la taula la preocupació de les violències contra les dones. És curiosa, en aquest sentit, la coincidència d’una diversitat d’exposicions a Nova York. Per exemple, al New Museum of Art, a l’exposició Trigger: gender as a tool and a weapon, un grup de dones artistes de totes les edats investiguen el lloc del gènere en l’art i la cultura contemporània. Una mostra que trenca tòpics i enfila el gènere a noves esferes que viatgen molt lluny dels dualismes essencialistes. O bé, al MoMA, l’exposició de l’extraordinària Louise Bourgeois: les seves femmes maison són una crítica lúcida i mordaç a l’encerclament de les dones dins l’àmbit privat. I també i finalment... finalment, els vídeos de les Guerrilla Girls al Whitney Museum. L’humor grotesc i hilarant de les autores en aquest vídeos destil·la poders prodigiosos; esfuma, com per art de màgia, barricades resistents. El visitant se’n va més lleuger i amb un somriure de felicitat.