El que acostumàvem a explicar

Els que tenim més de seixanta anys acostumàvem a explicar als nostres fills i nets les corredisses angoixants, a la facultat, a la plaça Universitat i en tants altres llocs, davant de la Policia Nacional (els “grisos” de l’època), els cops de porra i els insults. Els explicàvem les històries tenebroses de la comissaria de la Via Laietana, de la cura que havíem de tenir amb els “secretes” que s’infiltraven a les manifestacions. I també els explicàvem amb pena les humiliacions de l’“ Hable en cristiano ” o les pallisses que vam rebre, per haver penjat cartells en què es demanava democràcia, per part de policies de paisà o dels feixistes de Fuerza Nueva.

Acostumàvem a advertir-los que no es fiessin de la gent del Partit Popular, perquè molts d’ells eren els hereus del franquisme, de la Falange, d’Alianza Popular i d’altres grupuscles ultradretans encara més menyspreables. Els dèiem que no oblidessin que molts d’aquests polítics mai havien cregut en la democràcia excepte per utilitzar-la per als seus propis interessos (vegeu la trama Gürtel) i per defensar la seva pàtria, “ una, grande y libre ”, un eufemisme del nacionalisme centralista castellà.

Acostumàvem a explicar-los que una vegada, fa molt de temps, hi havia un partit a Catalunya, el PSC, del qual molts ens sentíem orgullosos. Un partit de gent bona, alguns cristians, molts d’altres no, homes i dones socialistes que havien casat màgicament les seves idees progressistes amb la idea de la defensa de Catalunya i dels catalans. Els recordàvem amb el cor encongit noms com Josep Pallach i Joan Reventós, i d’altres. Ara, a banda de donar suport a l’aplicació de l’article 155, aquell partit fa incorporacions, com la de Ramon Espadaler, difícils d’entendre. I ja no sabem explicar si va ser a poc a poc o tot de sobte que aquest partit va desaparèixer.

Acostumàvem a explicar als nostres fills i nets que l’Onze de Setembre no celebràvem una derrota sinó una victòria. La victòria d’haver resistit, certament sobreviscut, a la humiliació, la intolerància i l’arrogància dels que, sense embuts, ens volien exterminar com a comunitat, perquè el respecte a la diversitat no forma part del seu marc mental. Molts de nosaltres, disseminats arreu, els ho hem explicat en català o castellà o francès o anglès.

Acostumàvem a explicar, amb la boca petita, però, que teníem una moderada esperança en Espanya. Que Espanya canviaria, ens respectaria i que, a poc a poc, el nostre petit país tindria instruments suficients per dissenyar un futur millor, el nostre futur, que no ens negàvem a compartir amb els altres. Però ho dèiem amb la boca petita perquè sabíem que, en el fons, l’escorpí no pot mai deixar de ser escorpí.

Ja no cal.

Els nostres fills i nets han viscut de primera mà la violència dels robocops del segle XXI, han sofert les porres, han vist l’expressió injustificable de l’autoritarisme, el menyspreu i el segrest de les nostres institucions, i l’empresonament del Govern. Han contemplat l’Espanya callada (excepte quatre gats), i la de l’“A por ellos ”, i han intuït la satisfacció amagada de molts per l’intent d’esclafar Catalunya. Han escoltat un rei profundament aliè. Han constatat com aquell partit del qual tants catalans ens havíem sentit orgullosos és ara un partit de titelles, súbdit del seu master estatal, que, sense cap recança, surt a la mateixa fotografia amb el govern autoritari del Partit Popular, i que, tot i així, com un encantador de serps, ens vol vendre futurs impossibles; impossibles perquè ni Madrid ni Castella, ni Andalusia, ni Extremadura, Cantàbria o Astúries en volen saber res. No, ja no cal dir res més, perquè, en pocs mesos, en poques setmanes i en pocs dies, generacions de catalans han vist amb els seus propis ulls, sentit amb les seves pròpies orelles i experimentat en les seves pròpies carns el que els hem intentat explicar durant molts anys.

Ja no cal.

L’únic que demanem als nostres fills i nets és que no hagin d’explicar als seus fills i nets el que nosaltres els acostumàvem a explicar a ells. Que el que els expliquin sigui de quina manera, amb esforç, persistència, tolerància, generositat i visió, van construir un nou país.