Públic o privat

Admiro el professor Neil Greenspan, un immunòleg que treballa a la Case Western Reserve University a Cleveland, perquè és un d’aquells científics que tenen l’habilitat d’extreure conceptes fonamentals a partir de fets concrets, és a dir, de passar d’observacions puntuals a regles i principis.

En un article el professor Greenspan alertava dels “perills” de les dicotomies. L’article estava emmarcat en un context immunològic, però l’extrapolació és clara. “Perills”, argumentava el professor Greenspan, perquè les dicotomies són sovint inacceptables, fins i tot falses, simplificacions de realitats complexes. No és tan senzill triar entre blanc o negre perquè hi ha una quantitat infinita de matisos entremig. O, en el tema dels refugiats, per exemple, és una simplificació absurda promoure la idea que Europa és la dolenta i els altres són els bons. A part de ser aberracions, les dicotomies no són útils perquè perverteixen la cerca creativa de solucions.

Tot i que visc al Canadà, tinc el vici de llegir diaris d’aquí i observo de tant en tant declaracions “per la sanitat pública”, o “per l’educació pública”, o “per qualsevol cosa pública”. El rerefons d’aquestes manifestacions és el concepte dicotòmic que públic és bo i privat és dolent, un concepte desafortunadament esperonat per individus en posicions d’influència afectats pel virus de la dicotomia.

Quan la gent parla de públic a Catalunya en realitat el que volen dir és estatal ; és a dir, que la cosa pertany a tots els efectes a l’estat. Però és legítim concebre “públic” des d’una perspectiva diferent, que anomenarem funcional. Suposem que un país decideix que tothom ha de tenir accés a la sanitat. Que un govern assumeixi plenament aquesta decisió no implica, de cap de les maneres, que els proveïdors d’aquests serveis hagin de pertànyer a l’estat. Podríem dir que la responsabilitat de l’estat és garantir l’accés de la població a serveis sanitaris d’alta qualitat administrats de manera efectiva. En altres paraules, garantir la funció i executar la funció són dues coses diferents.

La discussió dicotòmica entre públic i privat obvia freqüentment el concepte de benefici. És fàcil d’entendre, excepte per a aquells severament afectats pel virus, que existeixen moltes entitats privades que no busquen el benefici individual com a fi, o que busquen un benefici raonable. Remarco raonable perquè el mateix concepte de benefici es pot discutir en termes dicotòmics o no, però no ens allarguem.

Un exemple concret. Fa més de 30 anys que treballo en una universitat canadenca. Totes les universitats al Canadà són entitats privades. Filem una mica més prim: les universitats canadenques es defineixen com a “publicly-funded private institutions”, que es podria traduir com a “institucions privades subvencionades públicament”. ¿Els sembla una contradicció? Sí, si estan afectats pel virus. No, si estan preparats per volar fora del reialme de la dicotomia. No cal dir que la meva universitat no té un amo, i que tampoc persegueix el benefici econòmic d’un individu o grup d’individus. La missió de l’executiu de la universitat -consell director, president, CEO (chief executive officer), etc., cap d’ells nomenats per l’estat-és fer la universitat no només sostenible sinó cada vegada millor i més competitiva a escala internacional.

Clarifiquem el punt de “subvencionada públicament”. El govern, en aquest cas el govern provincial d’Ontario, contribueix aproximadament amb un terç del pressupost de la universitat; la resta prové de fons de recerca, matrícules, donacions, beneficis de diners que la universitat ha invertit, etc.

Quines són les implicacions? N’esmentaré tres de significatives. La primera, aquest model representa un canvi radical de paradigma respecte al que estem acostumats a Catalunya. La idea és la següent: l’estat paga però no gestiona la institució. Parlant més clar, els polítics no influeixen en el funcionament de la universitat. El govern paga perquè és conscient de la importància essencial de l’educació superior per al país i perquè la ciutadania ho demana. La segona, els professors de la universitat -de cap universitat- no són funcionaris. És a dir, la seva contractació (o expulsió), promoció i determini de beneficis (la pensió, per exemple) es basen en mèrits i en acords entre l’associació de professors i l’executiu de la universitat, en comptes d’obscurs reglaments funcionarials que generalment primen la mediocritat. La tercera, com que només una part del pressupost general de la universitat l’aporta el govern, les universitats competeixen entre elles per contractar els millors professors, atreure els millors estudiants, captar donants, establir col·laboracions amb l’empresa privada, etc. Així que, ja ho veuen: ¿públic, privat o una altra cosa?

En general hi ha diverses solucions per a la major part dels problemes. Desafortunadament, el medicament antiretroviral capaç de curar el virus de les dicotomies encara no s’ha inventat i, per tant, aquest país continua governat per massa individus que proposen solucions miòpiques i obsoletes als grans desafiaments de la societat.

Per cert, ¿per quina raó els mestres i els treballadors del sistema sanitari han de ser funcionaris de l’estat?