6/1: Manifestos

En els països normals, aquells que es poden qualificar sense ironia de democràcies consolidades, importa i preocupa més a les institucions i a l’opinió pública quina és la imatge del país a l’exterior que no pas què pensen els militars jubilats. A Espanya, no. A Espanya s’ha rebut amb menyspreu o indiferència un manifest d’uns referents cívics de tot el món, amb Nobels inclosos, que demana l’amnistia per als presos polítics catalans i critica durament l’actitud de l’Estat. I en canvi s’ha seguit amb interès, i alguns amb lògica preocupació, el manifest contra el govern d’uns militars a la reserva. Avui tothom es mirarà amb lupa –la lupa de fer més gran per adular millor– les quatre referències críptiques i tòpiques que pugui fer el rei al discurs de la Pasqua Militar sobre el paper que ha de tenir l’exèrcit, sense fer enfadar els que se li adreçaven en el seu manifest, mentre que tothom trobarà normal el seu clamorós silenci i el de totes les institucions de l’Estat davant del manifest d’unes personalitats rellevants de tot el món. Quan en un país importa més l’estat d’ànim dels militars retirats que l’opinió internacional sobre les seves institucions, és que alguna cosa va malament. És que la força continua important més que les raons.