En mans de l'abstenció
És hora de prendre consciència que el futur immediat d’aquest país, en molt bona mesura, és a les mans dels qui s’abstindran a les properes eleccions. I és així perquè venim d’una convocatòria electoral feta en ple estat d’excepció, la del desembre del 2017, en què la participació va arribar a un màxim excepcional: un 79,09% del cens, davant d’un mínim d’abstenció del 20,91%. Vull dir que és molt difícil d’imaginar que hi torni a haver una mobilització d’aquestes proporcions, i cal pensar que els canvis en la representació política estaran principalment condicionats per com afecti l’increment de l’abstenció a cadascuna de les opcions.
És sabut que un dels factors més determinants en els resultats de qualsevol convocatòria electoral és l’abstenció. Però en els recomptes de vot de les nits electorals, l’abstenció és ràpidament oblidada. Els vots que compten, lògicament, són els que valen per al repartiment d’escons i, per tant, per legislar i governar. De l’abstenció només se’n sol veure les conseqüències, però poques vegades, un cop s’ha votat, s’atén a les seves causes. I, tanmateix, no és cap exageració dir que, en molt bona part, el poder polític depèn, també i molt significativament, dels que en passen.
A les eleccions al Parlament, les abstencions més altes van ser les dels anys 1988 i 1992, amb un 40,63% i un 45,13% respectivament. Aquell darrer any, CiU va obtenir el 46,19% del vot i una majoria absoluta de 70 diputats, sí, però amb només un 25,2 per cent del vot total del cens. Els abstencionistes van gairebé doblar els nombre de votants de CiU! I a les darreres eleccions, en un clima de repressió brutal, d’amenaça a la llibertat d’expressió i amb una desfermada propaganda unionista, el partit més votat, Ciutadans, només va aconseguir un 19,85% del cens –un 25,35% dels votants–, i va quedar en més de 50.000 vots per sota del quasi 21% d’abstencionistes.
Amb la rapidesa amb què ara mateix canvia el món polític és impossible fer pronòstics seriosos de quin serà el clima en què anirem a votar. Però hi ha alguns factors que difícilment canviaran en les setmanes i mesos que vindran. I, des del meu punt de vista, tots conviden a més abstenció. En primer lloc, hi ha la persistència de la pandèmia del covid-19 que, sigui quin sigui l’estadi d’amenaça en què ens trobem, tindrà un caràcter dissuasiu. En segon lloc, hi ha el malestar causat per la mateixa pandèmia en tota mena d’àmbits socials i econòmics, que farà créixer els ja prou alts nivells de desconfiança cap a les autoritats polítiques i, en general, cap a tota mena d’institucions. Els abundants discursos populistes antipolítics i antisistema convidaran, en els millors dels casos, a més abstenció i, en el pitjor, al vot a partits d’extrema dreta.
També és de preveure que afavorirà l’abstenció la distensió unionista. L’independentisme va créixer amb les provocacions de Guerra, Aznar i Rivera, i va mantenir el tremp amb les fanfarronades d’Arrimadas, Sáenz de Santamaría i Rajoy. Però és difícil que ni Carrizosa ni Sánchez tornin a fer sortir de casa el tradicional abstencionista que el 21-D va anar a votar perquè se li va fer creure que l’obligarien a parlar català i que li demanarien el passaport per passar la frontera quan anés a visitar els familiars espanyols. I, finalment, el més rellevant, l’independentisme es presentarà a les eleccions sense un projecte d’èxit creïble a mitjà termini, amb estratègies confrontades, lideratges empresonats o a l’exili i organitzacions polítiques afeblides o desorientades. És a dir, més dividit que mai, i amb un electorat entre desmoralitzat i indignat.
En aquest escenari, guanyarà força aquell a qui l’abstenció faci menys mal. Si es vol, qui sigui capaç de retenir i mobilitzar més electors i de fer-ho sense excitar els adversaris. I, en aquest panorama, que l’independentisme finalment arribi al 50% del vot, amb una abstenció molt alta, no passarà de ser una victòria significativa, però pírrica.
