De Manu Ginóbili a Pep Guardiola
HamburgL’argentí Manu Ginóbili, llegenda del bàsquet internacional, ens recordava divendres a tots aquells que guanyem títols des del sofà de casa, des de la barra del bar, des de la fanfarroneria estesa a les xarxes socials o des de la temeritat desfermada a les redaccions dels mitjans de comunicació que “el normal [en l’esport] és perdre” i que fins i tot Michael Jordan, considerat el millor basquetbolista de la història, va adjudicar-se “sis anells de campió de la NBA en quinze temporades”. “No conec cap atleta que hagi guanyat més del que ha perdut”, va destacar Ginóbili en una entrevista al canal de YouTube de l’artista Radagast.
Però vet aquí que hi ha excepcions que no voldrien desacreditar el pensament de Ginóbili, sinó aplaudir-lo. Pep Guardiola, per exemple, ha competit fins ara, com a entrenador d’elit, per 42 títols i n’ha guanyat més (24) dels que n’ha perdut (18). Va sumar-ne 14 de 19 possibles amb el Barça, 7 de 14 amb el Bayern i de moment en porta 3 de 9 amb el Manchester City. Aquest diumenge n'aspira a un altre a la final de la Carabao Cup -la Copa de la Lliga- que el seu equip disputa contra el Chelsea, rival al qual va superar a l’agost en la final de la Community Shield, la Supercopa anglesa.
Ser excepcional sovint és una sort, però alhora una condemna. Segurament a cap entrenador se li exigeix tant com a Guardiola. Ell no només ha de guanyar sinó que també ha d’entusiasmar amb la proposta de joc. I és així des de ja fa una dècada. El 2009 el novell tècnic català va conquerir amb el Barça l’insuperable sextet de títols. El 2019, a Anglaterra li demanen el que no ha aconseguit ningú en el futbol anglès, el màxim de trofeus, el que anomenen el Quàdruple (Lliga, Copa, Copa de la Lliga i Champions League). Empatollades.
Guardiola sap que el jutgen pels resultats, però a ell li interessa més el procés: allò que fas, tot allò d’esforç que inverteixes per guanyar. I sap que el seu equip és bonic de veure, suma una mitjana de gairebé tres gols per partit, però “encara no està preparat per guanyar la Champions”, tal com va reconèixer públicament dimecres a Gelsenkirchen. Allà el City va guanyar 2-3 per posar un peu als quarts de final de la Lliga de Campions, però va regalar els dos gols al rival i una expulsió. Si l’adversari hagués sigut més potent que el Schalke, l’equip de Guardiola segurament ja estaria mort a Europa.
En el procés de créixer per competir més bé, el City no només ha de ser guapo, sinó també dur i murri. I resistent com ningú. Poca broma, però al febrer ja suma vuit partits més que el Liverpool, el seu màxim competidor per la Premier League. Queda molt per recórrer. I pel camí és més normal perdre que guanyar.
