El candidat perfecte, la seva família i tu
Dèiem, en el meu últim article, que cal estar atenta a l’hora d’escollir marit, peatge indiscutible i primer pas per acabar-te convertint en una bona esposa, que, com ja sabem, és el projecte de la teva vida.
El primer que hauries de tenir en compte a l’hora de trobar espòs és l’entorn. El sentit comú, que no tothom posseeix, hauria de guiar, un cop més, els teus passos. Hi ha, per exemple, moltes possibilitats que el teu matrimoni fracassi en el cas que coneguis el teu espòs sota un pont, entre runa, rates i xeringues amb residus d’heroïna. No et confonguis, jove debutant: una cosa és ser esposa i l’altra assistent social o conductora d’ambulàncies. Moltes comares han fracassat com a bones esposes perquè tenien ficat al cap que el seu mascle, el ionqui, el podrien canviar amb la seves habilitats angèliques i conduir-lo a una vida respectable. Sentim desanimar-te però no passa mai perquè ni tu tens les habilitats cuidadores i redemptores que t’ha fet creure la tradició, ni l’addicte (a l’heroïna, a les quinieles, al masclisme...) variarà el seu modus operandi per molta energia, amor (ai, l’amor!) o bona voluntat i recursos que li dediquis. No hi pots perdre el temps amb un espòs, ni ell amb tu. Ni mig segon.
Si el teu candidat passés la prova de la primera cita (en què, per molt feminista que siguis, t’hauries d’haver deixat convidar, i a un restaurant amb estovalles de fil) perquè queden directament descartats tots els garrepes, has de fer el possible per conèixer la seva família i els seus amics, la seva agenda. Pensa que amb aquesta gent t’hi pots arribar a creuar bastant sovint i no tens per què involucrar-te amb el seu procedir desestructurat. Si tu has invertit milers d’euros en psiquiatres per superar les síndromes d’Edip, Electra o Antígona, per què ara hauries de suportar totes les persones que encara els arrosseguen perquè són les típiques del “No necessito teràpia, jo, trucant a una amiga ja en tinc prou”? Per què? L’ideal, germana, és que el teu candidat fos orfe perquè així t’estalviaries Nadals infumables, però si no tinguessis aquesta sort, el millor és que comprovis que la família del teu futur espòs està alfabetitzada, té recursos propis o, quina xamba!, viu a un altre continent.
La millor manera perquè un matrimoni tingui recorregut de manera que no hagis de gastar el que no tens en advocats matrimonialistes o directament en sicaris (perquè, com dèiem, t’ho has polit tot en teràpia, equitació i en blazers de Saint Laurent) és que, contràriament al que moltes pensen, durant les dues primeres hores d’haver-vos conegut, tu i el candidat us expliqueu tot el que calgui de forma maratoniana i forniqueu tantes vegades com calgui de cara a quedar definitivament a aquest nivell esgotats. És fonamental que no quedi res per dir ni absolutament res per fornicar, de manera que la pau futura estigui assegurada. No hi ha res millor que aquells matrimonis ancians que, al restaurant, a les cues diverses i que per diversos motius es formen aquests dies, als entreactes o dins el cotxe, no es diuen ni piu, fonamentalment perquè ja s’ho van dir tot, cinquanta anys enrere, a la primera cita.
L’espòs ideal és millor que sigui ric que no pas pobre. Entre un ric babau i un pobre simpàtic, millor el babau, perquè està comprovat que, tal com funcionen les coses, el pobre mai no sortirà de pobre, per la qual cosa s’anirà amargant i perdent la simpatia de manera que al final et quedaràs amb un pobre completament antipàtic. Per contra, el ric sempre serà ric i, per tant, amb capacitat per camuflar el seu tarannà avorrit a base de dispendi.
Entre un guapo i un lleig, millor el guapo, perquè els lletjos, pel fet de ser-ne, desenvolupen habilitats relacionades amb la seducció i és esgotador que totes les companyes et vinguin cada quart d’hora amb el reportatge de l’última infidelitat de l’espantall. Els guapos, per contra, no s’esforcen en absolut (com a molt es col·loquen sota el focus de llum que realça les seves apol·línies faccions), no necessiten demostrar res a ningú ni fer res per agradar perquè amb la cara i l’ossamenta, que també és prominent, ja paguen, ja fan el fet.
Així mateix, queden descartats tots els mascles al·lèrgics al pèl animal, els que no saben pelar la fruita amb forquilla i ganivet, els llepafils en general, els fatxes votants d’ultradreta (que et posaran a fregar de genollons a la que et descuidis) i els arrítmics.
