L’home casat de qui t’has enamorat: capítol quart i final

Tot i que has intentat refer la teva vida diverses vegades, tot i haver tingut alguna setmana que no hi has pensat (per exemple aquella que estaves a quaranta de febre ingressada a l’UCI del Clínic a causa del coronavirus), a pesar dels bons consells dels set o vuit psiquiatres que has visitat, sempre acompanyats de múltiples receptes d’antidepressius, a pesar d’haver aconseguit deixar qualsevol tipus d’estupefaent, que ja sabem que desinhibeixen (sobretot a les quatre de la matinada), a pesar de tants i tants esforços, cada cop que ell t’envia un missatge del tipus “Et trobo a faltar” o “Com estàs?” o “Hola?” (que no es pot ser més panoli) tot torna a ensorrar-se sense remei. Cada cop que aconsegueixes tornar a posar drets, momentàniament, els murs de la teva pròpia existència, ell, talment com si ho sabés, dona senyals de vida i, com sempre ha fet i practicant un subtil maltractament, però maltractament al cap i a la fi, ho arrasa tot.

El teu botxí ha sigut tan cínic, tan bèstia, que per superar alguna de les crisis que li has plantejat (ja són dos anys de relació), i per no perdre el dret a quiche ni aquí ni a Sant Cugat (l’orgull mascle no té aturador), l’hi ha explicat tot a la seva dona, una altra incauta, fent-li també a ella la seva famosa cara de gos abandonat, aparentant que està fet un garbuix i apel·lant a la seva maternal i curadora saviesa. La titular, també després d’empassar saliva i de fer un càlcul ràpid, que no li costa de fer perquè és economista (la hipoteca de la pareada amb piscina i les reformes, els dos sous que ajunten a final de mes, els dos nens, els dos cotxes i la seva moto, no haver de donar les explicacions que suposaria una separació ni a la parentela ni als companys del golf, l’estatus que perdria, les vacances a l’Empordà, el favor que li fas esbravant-lo sense cap cost per a les arques familiars...), li acaricia els cabells amb condescendència, diu “No passa res, ja ens en sortirem, això ens farà més forts” (o alguna imbecil·litat similar) i accepta la situació, de manera que, al tolerar-la, el vostre home (més ben dit, el vostre amo) acompleix un dels anhels mascles per antonomàsia: tenir un harem.

El que va començar com un joc galant, l’aventureta que t’entretenia les tardes, divertia les teves amigues quan us trobàveu després del partit de pàdel, la relació que et pensaves que era producte de l’exercici de la igualtat entre homes i dones i que a poc a poc va anar fent desaparèixer (mal senyal) les teves ganes de masturbar-te, però també les de menjar, llegir, respirar... s’ha convertit, amiga, en el pitjor dels teus malsons. Per cada unça de felicitat que el teu mal amant et proporciona furtivament i quan a ell li ve de pas, tones de desencís.

Només un miracle, o una ordre d’allunyament, et salvaran d’aquest monstre del qual ets víctima, que aprofitant-se de les conquestes feministes et fa creure que teniu una relació d’igual a igual i creativa. La pròxima vegada que t’avorreixis ves al cinema i deixa la ficció en mans dels professionals. La teva vida potser era avorrida, pesada i monòtona, poc emocionant, però era real, i tu, autènticament lliure.

Les bones esposes, per descomptat, mai no tenen relacions amb homes casats.