Potser els manuals d’autoajuda tenen raó
BarcelonaSempre he pensat que els continguts dels manuals d’autoajuda eren el més oposat que hi havia al pensament. Per la seva superficialitat, per les obvietats cursis, per l’espiritualitat de pa sucat amb oli, per la simplificació que fan de problemes complexos. Per tot això i tantes altres coses, sempre els he menystingut. Però els anys m’estan tornant tolerant. No tant per entusiasmar-me per gaire res, però sí per no ser contundent en les meves crítiques a solucions que a molta gent li funcionen. D’altra banda, quan penses o escoltes respostes profundes a problemes importants t’adones que no són tan diferents a les que, de manera simplificada, t’ofereixen els manuals d’autoajuda.
L’Espanyol és un dels vint-i-dos equips de Segona. No hem de negar la realitat ni amagar el cap sota l’ala. Tampoc té cap sentit passar-nos el dia recordant que -per història, per afició, per tradició, per afició- som de Primera. No, miri, els equips de Primera juguen una Lliga i els de Segona una altra. Pensar que hi ha equips simbòlicament de Primera és com creure en l’existència de presidents o de governs simbòlics: un placebo que només actua amb els que decideixen no acceptar la realitat.
No hem de perdre ni un minut més llepant-nos les ferides. Aquí és quan tocaria citar Tagore. M’ho estalvio. El descens a Segona de la temporada 2019-20 forma part de la pila de problemes sense solució. El risc de quedar-nos-hi uns quants anys, de la dels problemes amb solució. I és de primer d’autoajuda a quina de les dues piles hem de dedicar les nostres energies.
La felicitat era estar a Primera. I no ho sabíem. Massa sovint valorem el que perdem. Quan la salut et dona un ensurt, la majoria d’ambicions i desitjos passen a un segon pla. Quan ets a Segona, enyores aquelles temporades en què et queixaves de la mediocritat del nostre tradicional onzè lloc a la classificació. Recordem-ho.
A la vida calen objectius clars. Primer, visualitzar-los. Després, perseguir-los. Feia temps que no estava tan clar l’objectiu de l’Espanyol a l’inici de temporada. Tots hi estem d’acord. S’han acabat les ambigüitats del “partit a partit”, del “més amunt possible”, del “no renunciem a res”. Els únics microdebats giren entorn de la manera de pujar: si acceptem com a bo el segon lloc o fins i tot aconseguir-ho mitjançant la promoció. Però, al marge d’aquests detalls, tots sabem quin és l’objectiu irrenunciable. Demà hem de fer el primer pas.