El mapa de la infidelitat
Dos ciutadans canadencs es van suïcidar fa unes setmanes en saber que els seus noms havien aparegut en una coneguda pàgina web, Ashley Madison, destinada a proporcionar relacions infidels. No sabem què deu haver passat amb la resta de clients, però podem imaginar la seva incredulitat, inquietud, por, a més d’un gran sentiment de culpa. Tots deuen haver viscut conflictes, alguns fins i tot arribant a la separació i el divorci. ¿Cal acceptar com a natural aquesta situació?
La qüestió és que no estic parlant de casos aïllats, ni de bon tros. Són moltes persones, més de les que imaginem, les que en aquests moments estan “fent el salt” a les seves parelles. Barcelona, Terrassa i Sabadell són les tres ciutats catalanes amb més gent apuntada a Ashley Madison (només a Barcelona hi havia més de 68.000 inscrits), però hem de pensar que això és només la punta de l’iceberg, ja que els estudis de què disposem indiquen que almenys un 80% d’homes i un 40% de dones han tingut alguna relació sexual fora del matrimoni, i es considera que va en augment.
Malgrat ser una pràctica tan estesa, cal destacar que prop del 90% de la població la considera moralment reprovable, fins i tot entre aquells que la duen a terme. Per què? En primer lloc perquè contradiu la normativa social sobre el que ha de ser una relació de parella a la nostra societat. Però, sobretot, perquè la infidelitat suposa engany, falsedat, i aquesta circumstància fa un mal irreparable a les relacions d’amor i confiança mútua.
Si més de la meitat de la població que està en parella busca altres vies de tipus afectiu o sexual, ¿no caldria potser replantejar-se, amb serenor i sense hipocresies, el model de convivència de què ens hem dotat?
Els vincles afectius que s’estableixen en cada societat responen a la seva cultura i canvien amb el temps. A Catalunya, com a la resta d’Europa, som hereus d’una concepció de l’amor romàntic, derivat de l’amor cortès medieval, encunyat al segle XIX des de la filosofia, la religió i la literatura, que pressuposa la vinculació entre dos éssers únics de diferent sexe, creats per trobar-se i estimar-se durant tota la vida i procrear (en altres èpoques l’afectivitat, el sexe i la procreació es trobaven en relacions diferenciades). Un model en què es permet, o fins i tot es premia, l’adulteri en els homes, però es castiga en les dones, motiu pel qual elles mantenen un silenci molt més elevat sobre aquests temes i la seva presència és minoritària a les webs d’infidelitat. L’amor romàntic comporta una concepció exclusiva i possessiva de la relació, idealitza la parella i defensa la seva omnipotència. Però la realitat no és com el final dels contes de fades: la psicologia mostra que la mitja taronja no existeix (quina decepció!) i que les relacions són complexes i requereixen maduresa i generositat per mantenir-se en el temps.
¿Es possible, doncs, establir altres tipus de relacions de parella? Investigacions com les publicades pel científic social Carlos Yela i l’antropòloga Helen Fisher el 2000 indiquen que les persones que s’uneixen d’acord amb el mite tradicional de l’amor romàntic tenen relacions més insatisfactòries i problemàtiques, ja que les seves expectatives mai poden acomplir-se. A més, s’ha comprovat que les relacions rígides basades en la gelosia, exclusives i possessives són a l’origen de moltes situacions de desigualtat de les dones i violència masclista.
Per contra, cada cop hi ha més evidències que les relacions sanes són les que s’estableixen en termes d’igualtat, on cada membre de la parella respecta la vida privada de l’altre, així com les seves necessitats afectives i relacionals. Són relacions basades en el pacte comú, en la sinceritat i en la generositat, on la gelosia no té sentit perquè les persones es relacionen en funció d’un projecte vital o d’un amor madur que comporta llibertat i autonomia afectiva, econòmica i social per a tots dos. Aquest diari ha exposat darrerament en diversos articles (com “Amor lliure”, de Marina Garcés, aparegut al suplement Diumenge el 20 de setembre) quin seria aquest “bon amor” des de la llibertat.
Els estudis antropològics han descrit a bastament la multiplicitat de models de convivència afectiva en les relacions humanes al llarg de la història i de les diferents cultures, i resulta sorprenent la seva heterogeneïtat i riquesa. No es tracta que ningú canviï les seves creences, però sí que ens atrevim potser a afrontar una realitat que no és tal com voldríem i mirem d’ajustar-la per evitar els danys que actualment es pateixen. Com a mínim, ser conscients que no cal enganyar, no cal mentir: un altre tipus de relació és possible.