Maquiavel i l’escena catalana
1. El bucle. El president Torra va arribar al poder amb la fantasia de fer complir el mandat de l’1 d’Octubre, imbuït de la idea mística que quan estàs en el costat correcte de la història no hi ha res que sigui impossible. Aviat va entendre que el momentum no arribaria. I des de llavors tot va ser amargura. Es va refugiar en la pandèmia –l'única prioritat és salvar vides, deia– però el ressentiment el va trair, fins al punt d'utilitzar els morts en la seva brega contra el govern espanyol. I en lloc d’organitzar la seva sortida convocant les eleccions a què s’havia compromès va buscar que li donessin l’empenta, enèsima prova de la incorregible inèrcia repressiva dels governs espanyols. I les institucions hispàniques van caure en la provocació, incapaces d’avaluar el poder de la distensió.
A Madrid, amb la sortida de Torra es pensen una vegada més que el problema ja està arreglat. Que l’independentisme està dividit i menys motivat no n’hi ha cap dubte, però per molt que, des de fa deu anys, cada cop que és notícia destacada des de la capital li cantin les absoltes, segueix i seguirà sent aquí. I només si la política assumeix les seves responsabilitats i deixa d’encomanar la feina a la justícia podran canviar les coses. Mentre els partits espanyols no tinguin res a proposar a Catalunya ho tenen difícil. Si es vol mantenir la cultura d’Estat nació en un Estat nacions com és Espanya serà difícil construir l’entesa. I per si no n’hi havia prou, Díaz Ayuso ja ha aixecat la bandera del nacionalisme madrileny, per la via reduccionista d’identificar Espanya amb la seva capital.
Sovint els de fora veuen més fàcilment que els de casa el que és evident. The New York Times diu “que els polítics han fracassat en la resolució del bloqueig independentista i cada cop més ho han deixat gestionar al jutges”, amb la qual cosa el conflicte es converteix en un bucle sense sortida.
2. Els mals. Tot plegat m’ha dut a Maquiavel. La voluntat de superació definitiva dels conflictes és un motor de tirania. Maquiavel ho té clar: els conflictes polítics beneficien el progrés de la llibertat. La política en bona part consisteix en controlar el conflicte, derivar-lo cap a noves opcions, nous conflictes. La bona política es dinàmica. I en aquest sentit podríem dir que Freud tenia més raó que Marx, els conflictes de poder (ja sigui interiors al subjecte, ja siguin socials) evolucionen, s’equilibren però mai se superen definitivament.
Sovint oblidem coses bàsiques de les quals Maquiavel ens advertia: que el que demana el poble és “no ser oprimit”, que “el príncep necessita tenir l’amistat dels pobles, altrament no tindrà cap remei en les adversitats”, que sempre “és necessari el favor dels seus habitants”, que aquelles ciutats i països que parlen llengües i tenen cultures diferents són les més difícils de conquerir i de conservar, i “que aquell que en un principi no descobreix el mals quan neixen, no es savi de debò”. Els responsables polítics espanyols farien bé de tenir-ho present. La ideologia convertida en causa absoluta (i en raó d’estat) enterboleix l’enteniment i dificulta la capacitat d’entendre la veritat efectiva de les coses. I és una tendència inscrita en tots els nacionalismes, que fan de la pàtria un absolut i no suporten que res s'hi superposi.
Quan la conflictivitat política es barreja amb la confusió provocada per una pandèmia és útil pensar, en termes de Maquiavel, amb el mal menor, no amb el mal o el bé absoluts. Diu Maquiavel que la violència forma part dels instruments que el príncep té a la seva disposició, però adverteix que l'ús sistemàtic i continuat de la violència no garanteix el poder, ans al contrari. És a dir, menys repressió judicial i més política. I menys fabulacions i més sentit del realment possible. Cal saber optimitzar els avantatges de cada temps. La política està sempre sotmesa a un principi d’incertesa.
