Maradona i el Barça, una història d’amor massa curta

BarcelonaQuan Diego Armando Maradona ja havia deixat de ser un ésser humà per a molts napolitans per convertir-se en una divinitat com les de la Grècia clàssica, d’aquelles que pecaven i feien miracles cada dia, la revista Don Balón va convidar-lo a una gala. Maradona va tornar a Barcelona uns dies acompanyat del periodista Fabián Ortiz, que va sentir com el futbolista, melancòlic, deixava anar “Quina ciutat... Com vaig poder marxar d’aquí?”

El canal Vamos de Movistar presenta aquest dijous el documental FC Maradona, coordinat per Roberto Rodríguez, en què es recorden els dos anys de Diego Armando Maradona vestint els colors del Barça. “Va ser el primer jugador que feia coses impossibles, un galàctic que anava amb un equip de gravació a tot arreu”, explica l’especialista Julio Maldonado. De fet, al documental es recuperen algunes de les imatges que l’equip de gravació personal que portava Maradona amb ell va fer del dia que va ser lesionat de gravetat contra l’Athletic Club de Bilbao. Les imatges el mostren a la sala d’operacions o recuperant-se a l’Argentina, envoltat dels seus amics. “Va ser una història d’amor que no va acabar del tot bé, no vam gaudir del tot del millor jugador del món”, reconeix el cantant Dyango, que va compartir estones amb el jugador i que va arribar a cantar amb ell. “Va ser massa curt. Sempre quedarà el dubte de què hauria passat si no hagués marxat al Nàpols”, afegeix Jaume Langa, preparador físic del Barça d’aquells anys.

“Va ser el primer fitxatge gran en què vaig intervenir i per aconseguir-ho vaig fer més viatges que Aerolíneas Argentinas”, explica Josep Maria Minguella, que el 1977 va anar a veure un partit de l’Argentinos Juniors per “fitxar un extrem per al Burgos”. “A la segona part va entrar aquell nano baixet i li vaig preguntar per ell al president del club. I em va deixar clar que no el vendria, era Maradona”, afegeix. El Barça el va intentar fitxar per primer cop el 1978, quan Joan Gaspart, aconsellat per Nicolau Casaus, va anar a la modesta casa dels Maradona, al barri de Villa Fiorito de Buenos Aires, on el jugador li va fer uns quants gols en un partidet improvisat al passadís. Però el Barça no tenia prou diners. El 1980 el club va tornar a Buenos Aires amb les butxaques plenes, però, quan ja estava tancat el contracte amb l’Argentinos Juniors, es va aturar l’operació per culpa d’un representant de la dictadura argentina, l’almirall Carlos Alberto Lacoste, que va prohibir al futbolista marxar fins al 1982. Va ser aquell any, després del Mundial d’Espanya, quan el Barça de Josep Lluís Núñez el va poder portar per fi a un Camp Nou que acabava d’estrenar la tercera graderia.

La relació amb Núñez

“Per entendre el pas de Maradona per Barcelona cal entendre dos fets clau. Un, que no va poder guanyar la Lliga per culpa d’un virus i una lesió. I, en segon lloc, que el president Núñez era una excepció, ja que li agradava vendre els jugadors bons per fer diners”, explica Minguella. “Maradona va ser molt feliç a Barcelona. No és cert que hi patia, aquí. A Nàpols va arribar a dir-me que, si recuperava la casa que tenia a Barcelona, tornava al Barça. Però, un cop va saber que Núñez acceptava negociar amb el Nàpols per vendre’l, va decidir marxar, al sentir-se dolgut”, afegeix. Tots els excompanys d’equip d’aquells anys coincideixen en afirmar que Maradona va ser molt feliç a Barcelona i que hauria vist amb bons ulls quedar-s’hi, tot i que Nuñez va preferir vendre’l al Nàpols, on guanyaria les lligues que no va poder alçar a Barcelona.

Una hepatitis en el seu primer any -que va poder ser una malaltia venèria, segons alguns testimonis- i un greu lesió en el segon van evitar que guanyés molts títols. En total, va guanyar una Copa i una Copa de la Lliga, en dues finals contra el Madrid recordades per la duresa dels blancs i per un gol preciós al Bernabéu, en què Juan José va acabar topant contra un pal de la porteria quan intentava evitar el gol de l’argentí. La gran baralla sobre la gespa del Bernabéu després de la final de Copa del Rei el 1984 contra l’Athletic, amb un ambient enrarit ja que havia estat el basc Goikoetxea qui l’havia lesionat mesos abans, va ser l’últim partit d’un home definit com a generós. “Un dia teníem un amistós a Bordeus i, si ell no jugava, es cobrava la meitat de la prima. I va jugar, lesionat, per permetre als seus companys cobrar”, recorda Paco Clos, membre d’aquella plantilla. Maradona va ser un home d’extrems, i va gaudir del futbol i de la nit. Va deixar un record impossible d’oblidar en aquells que van entrar a la seva casa de Pedralbes. “Ell no volia marxar. Sempre va parlar d’aquella casa, d’aquesta ciutat. Va ser una llàstima que durés dos anys. Ens hauria donat Lligues”, conclou Paco Clos.