De quan Maragall volia passar els diaris pels raigs X

BarcelonaAquests dies d’eleccions americanes hem vist com els mitjans es posicionaven explícitament en favor d’un o altre candidat. Forma part de la tradició anglosaxona. Aquí no hi ha el costum de fer-ho, però la majoria de mitjans fan prou evident de quin peu calcen. I, si no, poden fer com l’Abc, que va obrir portada amb una entrevista a Inés Arrimadas, la jornada de reflexió, i se’n va sortir havent de pagar una (mòdica) multa de 1.000 euros.

El debat sobre si seria una pràctica importable aquí apareix cada quatre anys, quan els americans voten. Segons m’explicava Salvador Alsius, durant la cursa electoral que enfrontava Maragall i Pujol, l’any 1999, l’aleshores candidat socialista va mantenir un intercanvi d’impressions amb alguns periodistes. L’acte es va fer al CCCB i el mateix Alsius i Glòria Serra van moderar, o conduir més aviat, la conversa. Maragall va dir que no li agradava la pretesa neutralitat de la premsa. Allò de la foto de família amb alguna icona de Barcelona de fons. I va mostrar-se partidari del sistema nord-americà. L’endemà, alguns diaris catalans publicaven editorials crítics amb l’exalcalde per haver-se volgut carregar la independència de la premsa. Però aquells textos ometien una altra cosa que havia dit Maragall: que els diaris haurien de mostrar, aleshores, una manxeta amb els noms de tots els membres del consell d’administració i les connexions que tinguessin amb altres empreses. Aquesta part, més incòmoda per als diaris ofesos, ja no convenia tant d’explicar.

Els sistemes polítics no són gaire comparables, però una cosa que m’admira dels mitjans dels EUA és que són capaços de mostrar el seu suport fins i tot a candidats que són de la ideologia contrària a la seva línia editorial. I això suposa un acte d’independència editorial molt rotund.