La bellesa s’esfuma, les escombres volen
Ser guapa és una característica pròpia dels setze anys. Si no ho has sigut a aquesta edat, no cal que hi insisteixis,hi ha altres maneres de sobreviure. No passa res per ser, a nivell visual, normal, molt normal o directament lletja. És tremenda la quantitat de diners que moltes insensates han dilapidat per voler corregir el seu aspecte i convertir-se en una bellesa de la seva època. Si els haguessin invertit en alguna altra cosa, ara ja tindrien un apartament amb vistes al mar a Calella de Palafrugell. I de fa anys, que el tindrien. Però elles no, elles han invertit en hidratants, maquillatges i tonificació perquè el que volien era ser belles. No està clara la raó per la qual moltes dones volen estar guapes constantment, no s’ha acabat d’estudiar mai gaire. N’hi ha que asseguren que ho fan perquè el que volen és estar guapes “per elles mateixes”. “Ho faig per mi”, diuen amb contundència. Però, d’altra banda, no estaria malament procurar-se un bon aspecte de cara als altres a part de fer-ho per un mateix. No hi veiem cap problema, en això, se’n diu generositat estètica. El que passa és que aquestes senyores el que no volen és que pensem que es posen guapes per un home, o per pescar-ne un, com si a nosaltres ens importés el més mínim el que elles facin. Consagrar la teva vida a la bellesa, encara que sigui a la teva pròpia, és cosa d’artistes. I consagrar-la a la pesca del mascle tampoc ens sembla, en cap cas, una vida malaguanyada.
Molts homes, això sí, es posen molt neguitosos davant d’una dona lletja o, si més no, neguitosos d’una manera molt diferent de quan es troben davant d’una bellesa sideral. Una dona d’aspecte desendreçat, desarreglada, és una dona que, per a molts d’ells, no està disponible, i una dona matussera que no està disponible és, per a la mirada mascle (que és tot un sistema), sospitosa. Perquè una dona que no sembli una dona (bella, lleugera, atenta, cuidadora, delicada) és en ella mateixa una revolució, una amenaça. Les dones, segons sembla, han d’estar bàsicament disponibles tothora. Una altra cosa és que se les requereixi, però el que han d’estar és disponibles i en perfecte estat de revista les vint-i-quatre hores del dia, els tres-cents seixanta-cinc dies de l’any.
Les bones esposes no estan disponibles i tendeixen a la lletjor. Podria passar que una bona esposa hagués tingut la mala sort de ser un ésser bellíssim, inauditament bonic, però com que són molt perspicaces saben del cert i ja de ben jovenetes que l’alegria estètica que provoquen s’esfuma gràcies al rigorós passar del temps que sempre porta, amb joiosa generositat, arrugues profundes, quilos de més, cel·lulitis, ulleres de cansament, berrugues i taques a la pell, la pèrdua d’alguna dent, dels cabells, de la lluïssor i brillantor de la mirada, bonys, recargolament d’ossos, petits dolors de tot tipus, sequedat general. El temps també proporciona, a més a més, altres belleses, més fresques, més innocents, sempre més joves i dansarines, magnífiques substitutes que serviran per seguir alimentant la maquinària d’aquesta mirada depredadora.
Alliberades per fi de la seva sempre molesta bellesa, les bones esposes es dediquen a entrenar escombres per fer-les volar (tot un art), a desenterrar arrels i fer-ne pocions i encanteris, a ballar totalment nues, per descomptat sense depilar, al voltant d’una foguera, a menjar amb les mans i xarrupant per després rotar sorollosament i a escriure novel·les de no menys de tres-centes pàgines.
