L’home casat de qui t’has enamorat: segona part
Un cop acabada la copa (paga ell; és l’únic que pagarà en tota la vostra relació, que ja albirem tortuosa), i com que estàs convençuda que has trobat l’home de la teva vida, l’home perfecte, l’home que no et pensaves que existís, el convidaràs a pujar a casa teva perquè, moderna com ets, practiques el lliure i instantani intercanvi de fluids. I aquí, mona, començarà la teva baixada als inferns... Us allitareu, arribaràs a l’orgasme (que també és mala sort, tant de bo hagués estat un ejaculador precoç) i et semblarà que la connexió és encara més perfecta del que realment havies intuït durant el vuitcentista desplegament de feminitat que li has proporcionat al bar. Ell, mentre et penetrava, ha calculat els metres quadrats del teu pis, ha valorat que ben decorat que està, els tres balcons que donen a la plaça arbrada, la bona olor que hi fa. Mentre tu gemegues de plaer, potser exagerant una mica per no ofendre’l (la por de desairar el mascle sempre sotja), ell ha decidit que el teu pis serà la seva lleonera i el teu parrús el descans del guerrer.
Tot i que no es pot quedar a dormir perquè resulta que l’endemà ha d’agafar un avió a primeríssima hora perquè viatja molt (una altra dada que t’hauria d’haver fet sospitar), li fas un bon piscolabis a base de productes de quilòmetre zero i ecològics que ell es menja àvidament; això sí, després de dutxar-se fent córrer l’aigua i el sabó generosament (“per fi un home polit”, penses acríticament). Tot plegat ho fa sense pagar ni un euro, gratuïtament: bed & breakfast, perquè si encara li haguessis cobrat... Us acomiadareu no sense abans donar-vos els telèfons: quina nit! Quin triomf! Com a bona addicta que ets a l’amor romàntic, estàs il·lusionada. Surts a un dels balcons vestida només amb una samarreta estampada amb un Snoopy que abraça en Woodstock sota un lema que diu “Good morning, happy Sunday! ”, tot i que és dimecres, i el veus marxar Verdi avall amb l’esperança que es girarà. No ho fa.
Al cap de tres dies d’aquesta primera cita, l’home que no està casat amb tu i que encara no t’ha dit que ho està amb una altra et trucarà per comunicar-te que ja ha tornat de viatge (és enginyer, una professió misteriosa que, llevat que siguis enginyer, ningú no sap en què rediantre consisteix). El cor et fa una tombarella. Vol que us torneu a veure i, com que li va encantar la quiche que li vas preparar l’altra nit amb aquell carbassó tan bo (“el compro al Veritas, és eco, m’agrada cuidar-me”), proposa de fer-ho al teu pis. Tu dius que sí. Ell diu que podria ser-hi d’aquí mitja hora, vindrà directament de l’aeroport i abans d’enfilar cap a Sant Cugat, on viu en una pareada amb piscina comunitària de nova construcció a la qual s’acaba de mudar. Tu dius que sí, altre cop. Truques a en Roc, el teu amant intermitent, per desconvocar el dinar que teníeu previst i entres a la cuina, et lligues el davantal i et poses a enfornar.
Només que haguessis fet l’exercici de mirar-te des de fora i a una certa distància hauries arribat a la conclusió que la cosa no anava pel bon camí: has dit que sí a tot, has traït un amic i ets davant dels fogons cuinant gratuïtament per a un desconegut que, per cert, acaba de picar al timbre i, després d’obrir-li la porta amb neguit adolescent, t’agafa per la cintura amb força (“Jo Tarzan, tu Jane”), et condueix a la teva habitació, que ja és la seva (a la merda la cambra pròpia!) i, agafant-te pels cabells, que t’estira, et posa de genolls... La passió, la teva altra addicció, com la trobaves a faltar. Perquè en Roc, pobre Roc...
Mentre us mengeu la quiche, després del polvo, comenteu l’última sèrie que, oh màgica coincidència, tos dos heu vist aquests darrers dies a Netflix: esteu fets l’un per l’altre, penses, no n’hi ha dubte.
