Senyor catedràtic, acceleri, acceleri, acceleri...

Ara resulta que hi ha una sèrie de senyores de tota la vida que estan molt preocupades perquè es pensen que si les dones trans, segons elles unes nouvingudes, guanyen drets elles en perdran, i ens expliquen amb insistència i molt detalladament les diferències entre tenir vulva i no tenir-ne, com si la resta dels mortals fóssim alumnes de quart d’EGB (o com es digui ara) o com si el masclisme fos, a l’hora de posar-se en marxa, molt minuciós i estricte en qüestions genitals: tu a un masclista li dius que ets una dona i ja en tindrà prou, no et farà una revisió ginecològica, tirarà pel dret.

També hi ha senyors, bons contribuents, gent com cal i honrada, simpatitzants dels comunistes durant la Transició, felipistes, i joancarlistes durant els vuitanta i noranta, i impulsors, més recentment, de Ciutadans, que creuen fermament en la igualtat entre homes i dones, entre blancs i negres, entre heterosexuals i membres del col·lectiu LGTBI+ (mira com és que un dels seus testimonis de boda era gai, en Toni, amb qui van a sopar sovint amb les parelles respectives, a un restaurant amb una terrassa molt agradable de Sant Cugat), que, a més, són ecologistes perquè reciclen i posen el vidre al contenidor verd, el cartró al blau i el plàstic al groc i que, fins i tot, han adoptat un gos a la gossera municipal del qual diligentment recullen les caques sempre i sense excepció... Dèiem que aquests ciutadans exemplars, que són cultes o fins i tot molt cultes (de manera que aquests dies van de bòlit donant suport a la “cultura segura” saltant d’una butaca del Cruïlla XXS a una altra del Festival Grec, sense parar) ara resulta que troben que s’ha de posar fre al progrés perquè les seves múltiples opinions i consideracions sobre l’esdevenir contemporani reben crítiques ferotges i desproporcionades a través d’aquest absolut misteri que per resumir anomenarem xarxes socials. Diuen que les protestes, dels antiracistes, per posar un exemple molt de moda últimament, han de ser ordenades, que s’ha de crear un espai en el qual poder debatre, sense apujar el to de veu i utilitzant una gramàtica acurada, totes les opcions. Resulta que estan a favor de la llibertat d’expressió i sembla que hi estiguin una mica més que la resta, que devem ser imbècils, però també fa la sensació que ha de ser una llibertat lleugera i una expressió controlada, per l’exèrcit si fes falta. Polida. Pacient. Gens abraonada. Perquè, esclar, no pot ser de cap de les maneres que vagis a atendre la teva càtedra (després d’haver ordenat al jardiner que encara no podi els rosers i de tirar-li el frisbee dues vegades al gos) i et trobis, de camí a la facultat, la carretera tallada perquè un grup de feministes o d’antiracistes o de trans, o la mateixa Greta Thunberg en persona, hagin decidit passar a l’acció. Quin daltabaix! Quin desordre! On anirem a parar! Com si no en tinguéssim prou amb els carrils bici de la Colau! Ara hauràs de trucar a la teva secretària, que es diu Rosario, per dir-li que avisi els doctorands de la classe de dos quarts d’onze que arribaràs tard i que vagin repassant algun document fonamental de Heidegger dels que tan a consciència porteu analitzant al teu departament des dels últims catorze anys.

A les senyores i senyors de tota la vida els passa una mica el que els passa als rics de tota la vida quan veuen que les classes treballadores, els obrers, les classes mitjanes i els pobres en general assoleixen algun tipus de benefici, que temen pels seus privilegis i per l’ordre de les coses que els sostenen.

Les bones esposes estan, per definició, bastant neguitoses, histèriques fins i tot, són cridaneres, no respecten els torns de paraula, tenen pressa, no demanen permís, són vandàliques, sedicioses i clarament violentes.