Fugir, a pèl, del setè de cavalleria
En línies generals les bones esposes són excel·lents amazones. De petites les seves mamàs, després de comprovar la seva discapacitat esportiva general i un desinterès per la competició estratosfèric (perquè les futures esposes sempre han estat més d’encantar-se que d’acció), les apunten al Pony Club de cara a propiciar que siguin els èquids els que trisquin per elles. N’hi ha que d’això ara en diuen equinoteràpia, però és un mecanisme de defensa vital que les mamàs de les bones esposes, bones esposes al seu torn, coneixen des de temps immemorials. Muntades sobre les nobles bèsties, al pas, al trot o al galop, les criatures aprenen ben aviat una lliçó magistral que les ajudarà a convertir-se en autèntiques i experimentades bones esposes: que l’esforç l’ha de fer un altre, de manera que tu puguis seguir desenvolupant el teu autèntic talent, que no és altre que el de badar. Un talent per al qual, com és sabut, es necessita molt de temps. I és que el temps, malgrat que alguns pensin que és l’or, la terra o l’aigua, de tots els recursos és el més fràgil i el més difícil de preservar perquè els humans, per norma general, tendim a usurpar, manipular i conquerir el temps dels altres (però també el propi) violentament i sistemàticament.
Al Pony Club les bones esposes també hi faran algunes de les millors amigues, futures esposes com elles, que conservaran la resta de la seva vida. Les amistats que es fan al voltant del cavall són definitivament les millors, perquè mai no se’t fan pesades ni entren en disquisicions massa personals ni massa profundes sobre el desamor, la vida extraterrestre, la perplexitat (en cas de tenir-ne) que provoquen els fills adolescents, les dietes o l’últim llibre del Puigdemont. El tema de conversa, naturalment, és sempre i de forma extenuant el mateix, és a dir, els cavalls: que si el preu del fenc, que si el cavall ha tingut un còlic, que si sembla que marqui d’una mà, que si aquest any hi ha menys mosques, que si la Sisita s’ha tret de sobre el poltre aquell que se li esperitava i se li posava com un pi i que ara se’n vol comprar un d’espanyol, que quina monada aquesta manta de ratlles Newmarket que li has comprat a la Nueces... L’equitació és una activitat tan absorbent que, a més, proporciona els arguments perfectes per fugir d’estudi. Si la gent del teu voltant sap que estàs completament entregada als cavalls no tindran cap inconvenient per excusar la teva presència a tota aquella mena d’esdeveniments als quals una bona esposa teòricament està cridada a desplegar els seus encants (estrenes, sopars d’empresa, consells d’accionistes o plens municipals…). Les persones adultes que munten a cavall són vistes per la resta com a individus amb alguna deficiència heretada d’una infància difícil o similar. Una persona adulta que segueix jugant obstinadament no deixa de ser un fenomen estrany. Que els altres es pensin, possiblement amb tota la raó, que estàs boja sempre et portarà, si ho saps gestionar, molts beneficis.
Hi ha, no obstant, un període en el qual les bones esposes deixen de muntar a causa de la distorsió que suposa la pubertat, i és llavors quan substitueixen els cavalls pels primers amants. Després d’un periple, que pot ser més o menys llarg, segons la perspicàcia de la debutant, i un cop constatat que una no pot consagrar la seva existència a l’amor -perquè, a menys que la decepció sigui el fuel del teu poemari, és una magnífica pèrdua de temps-, les bones esposes tornen al Pony Club per romandre, fidels i relaxades, abstretes i, ara sí, alliberades, al costat del seu cavall, per sempre més.
Una bona esposa, per descomptat, sempre té amarrat el cavall ben a prop de manera que si aparegués, altre cop, el setè de cavalleria a posar ordre, pogués fugir, a pèl, endinsant-se en la boscúria sense deixar rastre.
